A BON RITME

Sotllo - Montcalm - Verdaguer - Pica d'estats-Gabarró-Pic rodó Canalbona-Canalbona

2011-07-31T10:15:00.033+02:00

Aquest estiu ens posem de nou en marxa amb la idea d'acumular uns quants tres mils més al nostre modest currículum, aquest any ens toca l'ascensió a la Pica d'Estats i als seus germans petits que l'envolten.

Surtim a les 4 de la matinada direcció Àreu, desde allà mateix surt una pista de aproximadament 12 kilometres fins arrivar a el Pla de Boet (1.860 m), allà mateix deixem el cotxe i comencem a caminar, a pocs metres trobem el GR10 el qual ens portarà al Refugi de Vallferrera (1.940 m).

A partir d'aquest punt, el camí s'inclina amb força i guanyem ràpidament altura. Després de passar una zona més plana el camí torna a ascendir fins a arribar al Pla de Canalbona (2.140 m). El camí torna a enfilar-se i finalment després d'una forta pujada apareix el primer llac, el Estany de Sotllo. (2.370 m).

Mitja hora més tard s'arriba al Estany d'Estats (2.460 m) i des d'allà s'albira la terrible tartera de 400 metres de desnivell que cal superar fins a aconseguir arribar el Port de Sotllo (2.890 m). Aquest tram és el més dur de tot el recorregut i és per això que decidim mitjançant consens fer vivac en el mateix estany d'estats i descansar durant tota la tarda per sortir al dia següent el més descansats possible.

1-08-11 són les 4 de la matinada quan ens engeguem, desdejuni consistent per agafar forces que el dia es presumeix dur; en ment portem coronar 6 tres mils abans d'acabar el dia.

5 hores del matí: comencem a pujar la tartera, entre els pics de Sotllo (3.090 m) i Verdaguer (3.130 m), és la frontera entre Catalunya i França. En 45 minuts ja estem a dalt amb un fred considerable però amb unes ganes terribles de pujar al primer cim del dia el Sotllo (3.072m).

Veure la sortida del sol coronant qualsevol muntanya dels pirineus no té preu.

6:00 hores del matí i ja som a dalt del primer tres mil del dia: El Sotllo (3.072m).

No hi ha temps que perdre, el següent és el Montcalm (3.077m) i es presumeix tasca fàcil.

Descansem, reposem forces amb unes galetes, ens hidratem bé i posem rumb direcció Verdaguer (3.131m). Fa molt vent i això fa que l'ascensió no sigui res còmoda, però confiem que quan obri el dia les condicions meteorològiques siguin més agradables.

Anem a per el germà gran: la Pica d'Estats (3.143m).

Des de la mateixa pica posem el punt de mira en el següent cim punta Gabarró (3.115m) segurament la part més tècnica del recorregut d'avui, la cadena que uneix la pica amb Gabarró no té desperdici, requereix de concentració màxima per superar-la amb èxit.

Bé!!!!!!!!!!!! ja portem 5, el sol comença a escalfar i ens trobem amb forces, des del mateix cim localitzem el nostre últim objectiu: Pic rodó de Canalbona (3.004m).

Baixem fins a l'estanyol occidental de canalbona és un petit estany format per un circ glacial. És sota el Collet fals i el Port Franc entre el pic de Canalbona i el pic rodó de Canalbona, allà amb l'aigua calma de fons reposem forces menjant fruits secs que ens saben a glòria i se'ns ocorre improvisar el setè cim del dia: el Canalbona (2.966m) que transcorre per una airosa i descomposta aresta, és un pic que malgrat no pertànyer al selecte grup dels tres mils be es mereix una menció especial.

13:30 hores del migdia, ja estem de nou al vivac amb una satisfacció enorme, les coses han anat millor del que esperàvem i aquest any no solament hem complert l'objectiu sinó que ens ha donat temps a incrementar-ho.

Km recorreguts: 26 km.
Temps total: 15:30 hores
Desnivell acumulat: +1964,6m/-1971,2m

Publicat per: Xavi Franco.

Puig Peric 2.810m. - Petit Peric 2.690m.

2011-06-25T07:00:00.069+02:00

Ha passat un any de l'última visita al Carlit i des de llavors portem buscant un dia per a pujar al Puig Peric, la ruta escollida serà per la part Francesa: Les Bulloses; que és un extens territori de prats, boscos i llacs, on et pots perdre tres o quatre dies i donar-te un bon bany de naturalesa que et desintoxiqui de l’estrès per a una bona temporada. L'accés des de Mont-Louis fins a la presa dels Bulloses es fa per una carretera molt estreta, que és de lliure accés excepte els mesos de juliol i agost, en els quals cal utilitzar un servei d'autobusos a partir de les 7 hores del matí.

Avui és la primera vegada que ens acompanya Raúl, un company de feina que comparteix la mateixa bogeria que nosaltres: la muntanya. Passem una estona molt agradable amb ell, espero que no sigui l'última.

El Puig Peric amb els seus 2.810 m. és el punt més alt de la comarca del Capcir. Es tracta d'una muntanya doble (Puig Peric i Petit Peric). I nosaltres avui anem a fer-los una visita.

Una vegada passat el llac es presenten dues opcions, seguir cap al nord i pujar per la cresta del Gran Peric o girar a la dreta per passar per la cabanya de la Balmeta.

La nostra idea és pujar per la cresta, però en arribar al refugi anomenat La Balmeta ens vam adonar que anàvem pel camí equivocat, així que rectifiquem camp a través i busquem la famosa cresta del Puig Peric.

Una vegada arribats al Gran Peric és qüestió de minuts arribar al seu germà petit el Petit Peric.

Peric 2.810m.

Petit Peric 2.690m.

Avui esta fent un dia fantàstic, ens tirem les fotos de rigor i baixem per la tartera que separa un cim de l'altre, ja solament queda baixar gaudint de les meravelloses vistes i dels preciosos llacs que apareixen pel nostre camí.

Publicat per: Xavi Franco.

Sant Miquel del Fai per el GR-5

2011-03-27T20:46:00.001+02:00

Avui he quedat ben d'hora amb en Rafa, uns amics seus i un nou fixatge el meu veí Marco que s'animat a vindre amb nosaltres per primera vegada i espero que no l'última. Volem fer Sant Miquel del Fai.

El dia no pintava massa bé per practicar el mountain bike i efectivament als 20 minuts de començar a pedalar la pluja va fer acte de presencia.

Parem un moment a Can Quiquo a fer un tallat i esperar viam si escampa, i cap allà a les 9 moguts per l'ansietat decidim arriscar, el matí es va mantindre ben tapat però ens va respectar i en cap moment ens va ploure.

El terra estava ben moll i relliscava com una mala cosa, deixo constància amb aquesta foto:

Però una vegada superat el petit accident arribem a Sant Miquel.

Publicat per: Xavi Franco.

Castell de Burriac

2011-03-20T01:45:00.003+01:00

Porto dies pensant en fer-li una visita al castell de Burriac, fa més d'un any que no toco un dels sostres del Maresme i avui toca. M'acompanyen Alberto, Doctor i Jordi, en un dia radiant amb una temperatura molt agradable.

Sortim de l'estació centre de Granollers i en un tres i no res estem a la Roca pujant i baixant corriols fins arribar a sant Bartomeu.

Fem un repàs a la historia del Castell de Burriac: Documentat l'any 1017 data en què la comtessa Ermessenda l'hi lliura al seu fill Berenguer Ramón I. El castell va pertànyer als comtes de Barcelona. El 1352 a la mort de Berenguer de Sant vicenç el castell és adquirit per Pere Desbosc. Entre els segles XII i XIII li van aixecar la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Al final de la guerra contra Joan II, el militar i escriptor Pere Joan Ferrer va obtenir del (1471) la senyoria del Maresme amb centre al castell de Burriac, reconstruint i ampliant en 1473 el castell. Després de la seva mort i la del seu germà que ho va succeir, l'any 1518, el castell retorna a les mans dels Desbosc, els quals ho van mantenir fins al segle XVII. Al voltant del segle XVIII seria definitivament abandonat.

Fa un dia espectacular i tots tenim ganes d'arribar a dalt el castell i triar un bon lloc per recuperar forces per la tornada.

Des-de dalt dels seus 387,5 metres d'altitud es pot gaudir d'unes vistes precioses sobre Mataró i la resta del litoral. Durant uns minuts recuperem forces i decidim entre tots tornar per el mateix camí d'anada.

Publicat per: Xavi Franco.

Esos Locos Que Corren

2011-01-22T13:36:00.011+01:00

És possible que ja faci molt que aquest vídeo de Marciano Durán circula per la red, jo l’he vist avui i m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres. Si ets atleta o et dediques simplement a corre per diversió et sentiràs totalment identificat. Los he visto muchas veces. Son raros. Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol. Otros... ... me parece que quieren ganarle a la muerte. ellos dicen que quieren ganarle a la vida estan completamente locos.

Publicat per: Xavi Franco.

Sant Silvestre 2010

2010-12-31T17:34:00.006+01:00

Estem a punt de deixar enrere el 2010 i començar el 2011. Què ens tindrà preparat aquest nou any? segur que moltes coses bones i dolentes, alegries i tristesa, és tot un misteri.................. Com que no hi ha millor manera d'acomiadar l'any que fent esport, toca fer la Sant Silvestre de Canovelles amb el Carles. A les 11 en punt, sota una pluja molt fina, ens posem en marxa per completar els 10 kms el més ràpid possible. El Carles surt com un coet i arriba amb 40 minuts, jo 42. BON ANY NOU A TOTHOM!!!!!!!!!!!!!!

Publicat per Eudald Montasell

Puigsacalm 1.515m - Puig dels llops 1.486m - Bellmunt 1.246m

2010-12-28T08:32:00.029+01:00

Segons un fragment del poema de Joan Fort dedicat al Puigsacalm: ... Abans d'arribar a Olot bé venint de Santa Pau o de cap a Camprodon, sempre es veu el Puigsacalm vigilant com un al·lot els mil verds d'aquesta vall cobert amb capa de neu o bé d'un verd esclatant. ... Crec que millor no es pot definir les sensacions que transmet aquesta muntanya de la Garrotxa, tant pels que passegen als voltats d'ella o com pels que s'atreveixen a pujar-la entre els seus meravellosos boscos de fagedes. Seduïts per les vistes que ens ha ofert el Puigsacalm continuem cap al nord i ens dirigim al Puig dels llops, un bon mirador on podem apreciar l'escarpadíssima vessant est del Puigsacalm i una cinglera que baixa de cop fins a Joanetes. Tornem per on hem vingut. Sembla que ens em quedat amb ganes d'allargar la jornada, volem gaudir de les panoràmiques que de ben segur ens oferirà el cim de Bellmunt i sense temps ni per fer estiraments agafem el cotxe i ens dirigim direcció Sant Pere de Torelló, davant mateix del cementiri comencem a ascendir aquesta meravellosa muntanya que des de el punt més alt, el seu Santuari vigila sense descans la comarca d'Osona.

Publicat per: X. Franco.

CAVALLS DEL VENT 2010 - NATURE TRAILS

2010-10-02T10:00:00.010+02:00

Per fí ha arribat el gran dia ja estem instal•lats a Bagà, son les 18:00 hores de la tarda i ja em passat a recollir els dorsals, a les 20:00 hores hi ha briefing, allà ultimarem detalls i a descansar fins al dissabte.

Aquest any la cursa motiva de manera especial, ja que compta amb un bon número de corredors professional del món del Trail.

Tot el poble de Bagà esta de gom a gom de gent i es respira un ambient increïble, fins i tot els corredor més modestos com nosaltres ens sentim tractats com si fossin professionals.

La veritat es que un 10 per a l'organització no falta cap detall i el poble esta totalment implicat desde el primer a l'últim segon de la cursa.

Dissabte 10:00 hores: 650 valents farem front al repte de córrer 85 quilòmetres amb un desnivell acumulat de més de 12.000 metres i a l’impressionant paisatge del Parc Natural del Cadí-Moixeró, per a tots el corredor suposarà un repte esportiu i de superació personal, d'això no hi ha cap dubte.

Només donar el tret de surtida commencen les dificultats, hem de salvar 1.700 m de desnivell positiu en poc més de 13,5 kilómetres.

Una cop hem arribat al refugi del niu de l'aliga (2.520m.) ens toca descendir un bon grapat de metres i guardar forces per una cursa que es preveu ben i ben dura.

Som concients de que per molt que correm, tard o d'hora ens agafara la nit i allà el baixon psicológic sera important, però no ens importa: estem preparats i a aquestes alçades de cursa ja sabem que la línea d'arrivada cada cop esta més a prop.

El Balanç ha estat positiu tots dos hem acabat amb éxit i ara ja estem donant-li voltes a quin serà el pròxim repte.

Aqui teniu la classificació, tenint en compte que a la surtida n'hi havia 650 valents la cosa no anat tant malament. No creieu?

Publicat per Xavi Franco.

Massis del Vignemale - Petit Vignemale - Pic Longue - Pic du Clot de la Hount - Cerbillona - Pic Central i Montferrat.

2010-08-03T20:00:00.106+02:00

Són les 3:30 hores del matí quan sortim de casa direcció Gavarnie, és allà mateix on agafem la pista que ens portarà fins a la presa de la Vall d’ossue. Durant el viatge de cotxe passem pels mítics ports de muntanya del Tour de França: El Col d’Aspin i Tourmalet. Impressionant la quantitat de ciclistes de tota mena que ens trobem pel camí. Els plans durant aquets dos dies és gaudir al màxim del massís del Vignemle i fer cinc o sis tres mils que ens oferiran unes panoràmiques i unes sensacions segurament inoblidables. Són les 11:15 hores del matí quan comencem a remuntar alçada direcció Refuge de Bayssellance. Allà tenim pensat fer Vivac durant dos nits. Quan s’escriu sobre el Vignemale, es obligatori parlar d’un noble i excèntric home: el Comte Henry Russell. Aquest extravagant muntanyenc va viure un autèntic idil•li amb aquesta muntanya. Pujant ens trobem amb les coves Bellevue (2.420 m.) les primeres coves que va manar construir el Comte Russell, són realment increïbles, fins i tot tenen portes!!!!. La pujada es fa molt còmode i en poc menys de 2 hores i ¾ estem al refugi; instal•lat a 2.651 metres d’alçada, muntem la tenda, fem un petit piscolabis i tot seguit ens preparem per fer el primer cim del dia el Petit Vignemale (3.032 m). Des de dalt el Petit Vignemale es veuen molt a la bora el Piton Carré i la punta Chausenque dos tres mils més que decidim intentar conquerir però que per qüestions de temps i per la dificultat de la seva aresta decidim descartar. Són les 19:00 hores quan ja estem instal•lats a la tenda preparant el sopar i en aquell moment per sorpresa ens trobem amb Javier Mascarell i Susana. Ells personalment no ens coneixien però nosaltres som uns fervents seguidors de la seva web: http://www.maskarell.org/ i admiradors de la seva forma de fer alpinisme, des de aquest blog salutacions i esperem trobar-nos de nou. Segon dia: 6:00 hores del matí, sembla que avui tindrem un bon dia i ens deixarà aprofitar-lo al màxim. Esmorzem, preparem les motxilles d’atac amb tot el material necessari i ens dirigirem cap el glacial del Vignemale emulant al Comte en moltes de les seves ascensions al Pic Longue. Cada pas que donem no podem evitar mirar enrere, guanyem alçada molt ràpidament i això ens fa gaudir d'unes panoràmiques difícils de descriure per la seva bellesa. Bocabadats pels paisatges ens passem de llarg del Pic Longue i arribem fins el coll de Cerbillona i des de allà mateix decidim atacar al primer tres mil del dia: Pic du Clot de la Hount (3.289 m.). Tornem a baixar per la cresta fins al Coll de Cerbillona de nou, parem a fer un aperitiu i desfem un tros de glacial fins arribar als peus del que diuen el sostre del Pirineu francès. Decidim deixar motxilles als peus de la muntanya i sense pausa pugem darrera un grup de francesos que anaven repassant la història del Sr. Russell el qual va fer 33 ascensions al massís del Vignemale. Va passar 150 nits, 1 al cim del Pique Longue, 2 al coll de Cerbillona i 147 a les seves coves. A pocs metres d’arribar al cim parem a veure l’última cova. Henry va manar construir 7 grutes: 3 grutes justament a ran del glacial, 3 més, metres més avall i una última que estava situada a pocs passos del cim. Era tal la passió que processava aquest comte pel Pic Longue que va manar construir una columna de pedres de varis metres amb l’objectiu de què el Vignemale arribés als 3.300 metres d’alçada. De poc li va servir el gran esforç ja que poc desprès una forta tempesta elèctrica va tirar a terra la columna, tornant-li a la muntanya la seva alçada original. Un cop a dalt del Pique Longue du Vignemale (3.298 m.) tenim unes panoràmiques de 360º realment boniques, però fa un fred que pela, fem la foto de rigor i baixem en un tres i no res fins al Glacial. Ja portem dos tres mils i encara tenim fam de cims, encarem un dels tres mils més fàcils de la zona el Cerbillona (3.247 m.). Allà ens trobem amb uns Valencians molt simpàtics que ens fan la foto i tot seguit ens dirigim al quart tres mil de la jornada.Descendim pel Col de Lady Lyster per desprès guanyar una mica de desnivell, ja estem al Pic Central (3.235 m.), i ja van quatre. Allà ens trobem a una colla de Vascos que ens conviden a fer el Cinquè tres mil del dia el Montferrat i nosaltres impressionats per la seva aresta accepten amb molt de gust la seva invitació. Potser és una de les crestes més impressionants que hem fet mai a la nostre vida, comporta estar molt concentrat per passar-la, no val badar. Però sense cap dubte la faria una i mil vegades, si estàs segur de tu mateix val la pena assumir el risc, perquè s’experimenten unes sensacions úniques. I amb el Montferrat a la butxaca i els seus 3.219 metres diem adéu a aquesta aventura Francesa. Ara queda descendir el glacial per tornar al refugi, dormir al Bivac i preparar-nos per al camí de tornada.

Publicat per: Xavi Franco.

El Taga 2.040 m. i Puig estela 2.013 m.

2010-07-18T18:52:00.007+02:00

Tant el Taga com el Puig estela són dos cims que es troben en la Serra Cavallera, entre les comarques del Ripollès i La Garrotxa. Tots dos cims ens ofereixen unes vistes espectaculars des de Montserrat fins a la Vall de Ribes.

Avui hem anat per feina i en un hora vint ja estàvem a dalt el Taga.

Una vegada coronat el primer pic sense descans ens dirigim cap a el Puig Estela.

Desfem el camí i en 4 hores i 5 minuts ja estem al cotxe.

Publicat per: X. Franco.

Pica del Carlit 2.921m i Carlit de Baix 2.806m

2010-07-03T19:47:00.017+02:00

Sortim de casa a les 5:15 hores, per anar rumb a El LLac de les Bullosses, per fer l'ascensió al Pic Carlit que presumeix de ser el punt culminant del Pirineu oriental. Situat al nord de la comarca de la Cerdanya en un marc incomparable de llacs i prats. La pujada al inici és suau, sense gaires complicacions. Es comença a pujar per dins del bosc fins a sortir a una petita vall que remuntarem. A partir d’aquí, vam començar a veure nombrosos estanys que representaven uns llocs ideals per fotografiar-se.

A mesura que ens anàvem apropant al cim el terreny s’anava inclinant de manera considerable.

El tram final és bastant aeri però sense gaires dificultats.

El cim del Carlit és un excel•lent mirador dels Pirineus en general sobretot pels identificadors de cims; des de la Maladeta fins al Canigó, un munt de punts culminants desfilen davant els nostres ulls. A més, es poden observar més d’una dotzena de llacs, sobretot pel vessant de Les Bulloses.

Una salutació d'agraïment a totes les fletxes grogues per haver-nos fet les fotos a dalt el cim.

Objectiu complert.

Publicat per: Xavi Franco.

La Trona amb la Núria

2010-05-17T18:07:00.003+02:00

La Núria ja té 10 mesos i ja comença a ser hora que toqui una mica de muntanya. Pujarem pel Sot del Bac, la Trona i arribarem fins a dalt la cinglera de Bertí. Fa una tarda ideal per caminar, res de vent, sol i molt bona temperatura.

Estem arribant al Salt del Prat i ja s'escolta el soroll de l'aigua, aquesta primavera a plogut molt i baixa moltissima aigua. De moment sembla que la Núria s'ho està passant bé.

Seguim pujant i ja podem gaudir de la vista del Sot del Bac, amb les seves joies, les dues agulles.

Ja podem veure la Trona, que en poca estona arribem a dalt.

Després de descansar una estona seguim una mica més fins arribar a la cinglera, ara ja toca baixar i cap a casa. Sembla que la Núria li ha agradat passar una estona a la muntanya, ja veurem si més endavant li agrada o no, esperem que si.

Publicat per Eudald Montasell.

Escalada Esportiva a Banyadores - Cabrera de Mar

2010-03-27T20:00:00.005+01:00

Desprès de molt ploure per fí em trobat un dissabte que pinta prou bé per provar una nova experiència, em decidit endinsant-nos en el món de l’escalada.

Avui ens acompanya un nou company: en Pep àlies ‘Montañita’ ell té tot el material i la experiència per fer-nos passar un bon matí. El lloc escollit es Banyadores a Cabrera de Mar, concretament el sector Amazònia, allà trobarem de tot tipus de vies desde un pas de IV a un 6b+.

Tots els amics que ens acompanyen tenen experiència en escalada, però l’Eudald i jo no ho em provat mai, es per això que la primera toma de contacte serà una via amb pas de IV, anomenada ‘Via de les nenes’; que per cert ara entenc el nom que li van posar, ja que es bastant senzilla.

La Silvi, Joan i Marc com van més sobrats fan la seva i van equipant vies de diferents nivells.

El matí va passant i cada vegada pugem amb més confiança, però això de no tindre experiència ens esta passant factura i tenim tant els dits de les mans com els peus destrossats.

Son poc més de les 13 hores i per avui ja n’hi ha prou a estat una experiència diferent de lo que estàvem acostumats a fer i camí cap a casa ja estem buscant un nou repte; serà un barranc?.

Publicat per: Xavi Franco.

XIV CURSA DE LA VALL DEL CONGOST

2010-03-22T16:57:00.004+01:00

Diuen que si no et fa por corre amb neu, amb fang, travessar rius, anar per corriols amb bardisses, etc...tens que corre la cursa de la Vall del Congost. Doncs anem a corre!!!!!

La sortida és a les 8, a les 7 ja estem a Aiguafreda per recollir el pitrall, el xip i escalfar bé.

No ens adonem que ja som a la sortida a punt de donar-li canya. Al principi ens ho prenem tranquilament, ja que diuen les males llengües que és una cursa molt dura.

Les fortes rampes no tarden en arribar, pujem fins a Can Serra de l'Arca. Ara baixem i creuem el riu l'Avencó que ens arriba l'aigua fins als genolls. Encarem la pujada de Picamena fins al pla de la calma, és la pujada més llarga del recorregut. A dalt tenim el primer control i avituallament sòlid i líquid. Ara toca baixar cap a la Caseta i El Clot de la Mora.

Passat el Clot direccio la Figuera trobem un rierol, foto una patinada i caic dins, jajaja ara vaig tot mullat cap a la Figuera i la Codina. Em fa gràcia passar per la Codina ja que va ser casa dels meus avis durant molts anys i on va viure el meu pare de petit. Com és la vida d'estranya, jo corro per aquests senders per hobby i per passar-ho bé i el corria per necessitat darrera de les vaques.

Seguim baixant fins a l'Avencó per després pujar per la Baga dels Frondrats. Ja es comencen a notar els quilòmetres a les cames, i la pujadeta és bastant dura.

Sort que no és molt llarga i aqui acabo de donar lo poc que em queda. La gent que mira la cursa diu que queda molt poc, i així és, baixem altre cop cap a l'Avencó, pista paral.lela al càmping i cap a la plaça que hi ha la meta.

Els rumors eren certs, és molt dura, però alhora és molt maca, senders, rius, boscos molt tancats, en resum, he quedat fet pols, però molt content i satisfet del resultat, ara toca un entrepà i un bon massatge a les cames, que més se li pot demanar en un matí de diumenge?

En total el Polar rs800cx a marcat:

Temps: 2h 37'

Fc max: 187 ppm

Fc avg: 176 ppm

Consum de calories: 2.694 kcal

Desnivell acumulat: 2.780 mts

Classificació: 30 senior m, 36 de la general.

Publicat per Eudald Montasell.

Sis 3.000 d'un tret, La Brecha de Roland i Gruta de Casteret

2009-08-18T20:00:00.024+02:00

Aquest estiu moguts per l’esperit de Roland, hem decidit triar com a destí Gavarnie, en principi teníem previst fer deu tres mils i visitar la gruta de Casteret en una jornada, però per culpa de la climatologia i problemes logístics ens vam haver de conformar amb sis que no esta gens malament.

16/08/09 - Son les 4 de la matinada quant sortim de casa l’Eudald direcció Gavarnie; ens queden 450 kilòmetres de cotxe per davant, durant els quals pasarem pels mítics ports de muntanya col d’aspen i Tourmalet.

Son les 12:00 hores i ja estem aparcats a col de Tentes, sortim ben carregats direcció port de Bujaruelo i tot seguit ens dirigirem al refugi de Sarradets.

Sembla que el dia estarà fresc, coi!!!!!! I tant fresc que esta plovent, s’acaben d’anar tots els plans a norris!!!!, en principi la idea era aconseguir travessar la bretxa de Roland fer Taillón i els dos Gavietos i fer nit a la Gruta de Casteret.

Canvi de plans, sort que em trobat una petita cova a la cara Nord de la Bretxa, allà deixarem les motxilles i esperarem a que escampi el mal temps.

Bé són poc més de les 17:30 hores i no queda ni un núvol, en fí aixin’s es la muntanya, ara fa sol, ara plou, ara neva.

Tots plegats decidim abordar ansiosament en la mateixa tarda els tres cim que ens queden més a la bora (Taillón, Gavieto occ. I Gavieto or.), i dit i fet.

En menys d’un hora ja érem a dalt el Taillón 3.144 metres, fem la foto de rigor amb les meravelloses vistes del Vignemale de fons i posem rumbo cap a Gavietos.

Sembla que estan a la bora i efectivament en un tres i no res vam fer el segon tres mil de la tarda Gabiétou Oriental 3.031 metres, foto al esprint i a per el tercer.

Del Gaviétou or. al Gaviétou occ. 3.034 metres es va en un tres i no res, son les 19:00 hores i ens queda la tornada a la bretxa, tots tres tenim força gana, se’ns farà la tornada llarga.

21:00 hores: ens em llevat a les 4 de la matinada, em fet 450 km de cotxe, em pujat carregats com a mules fins a la bretxa, ens ha fet sol, ens ha plogut i em fet 3 tres mils; que més se li pot demanar a un dia.

Buffffffffffffffff, quina gana.

17/08/09

Repassant la historia: la llegenda diu que un tal Roland, nebot de Carlemany, havent estat vençut a Roncesvalles i fugint dels sarraïns cap a les muntanyes, va trobar-se el camí impossibilitat per una enorme barrera de pedra, just sota el Casco de Marboré. Per tal d’evitar que la seva espasa Durandal pogués quedar en mans infidels, la llençà amb tanta fúria contra la sòlida roca que l’impacte va crear l’enorme obertura de mes de 40 metres que avui encara es coneix com a Bretxa de Roland.

8:30 hores del matí passades, fa un fred que pela i comencem a prendre les primeres decisions, volem anar a passar la segona nit a la Gruta de Casteret desprès de completar els 7 tres mils que ens queden.

Arribem a la 'Gruta helada de Casteret', ens comencem a enredar visitant-la per dintre i perdem mig matí, i allà mateix traiem la conclusió de que fa massa fred per passar la nit.

Som conscients que em perdut molt de temps anant a Casteret carregats amb tot el Vivac, i que em de tornar fins a la Gruta a recollir les motxilles i desfer el camí fins a la bretxa. De moment deixarem les motxilles amagades i a última hora decidirem a on anirem a dormir.

Mig matí i només em fet el cim de ‘el casco’ 3.006 metres, finalitzar el nostre repte amb èxit es complica per moments.

Accelerem el ritme i coronem el cim de ‘la torre de Marboré’ 3.009 metres abans del migdia, anem a contrarellotge.

Ara ens queda ‘la espalda’ es veu fàcil d’arribar, i desprès a per les tres cascades i Marboré, ja ho tenim a tocar nois.

Les coses es compliquen; em de vorejar una cresta immensa que ens farà perdre més d’un hora, i a sobre comencem a dubtar si portem la ruta correcte.

Son les 15 hores pasades quan arribem a dalt el pic de ‘la espalda de Marboré’ de 3.073 metres d'alçada, allà en petit comitè decidim pactar la rendició al repte dels 10 tres mils, immediatament tornarem cap a la Gruta, no volem arriscar i haver de fer la tornada desde Casteret fins a la Bretxa de nit.

Una vegada em agafat de nou les motxilles tornem cap a la Bretxa a tota presa per el ‘paso de los Sarrios’, avia’m si tenim sort i podem tornar a pasar la nit a la cova.

Quina mala sort haurem de pasar la nit al ras, improvisem un petit vivac aprofitant unes de les parets de la bretxa pel cantó espanyol, estem destrossats, creuem els dits perquè no ens plogui i no faci massa fred.

18/08/09 - Ens aixequem a les 6:00 hores recollim a tota pastilla i en poc més de 2 hores ja estem al cotxe, fem una visita ràpida a la cascada de Gavarnie: el salt d’aigua més gran d’Europa 423 metres de caiguda lliure i cap a casa. Em passat dos dies força entretinguts, descobrint paratges insòlits i disfrutant de l’alta muntanya.

Publicat per: X. Franco.

EL PLAER DE FER EL PRIMER CIM DEL MEU FILL

2009-07-15T20:05:00.015+02:00

Porto des de principis d’any pensant que li puc regalar al meu fill pel seu primer aniversari, per mi es molt important que sigui un regal ben original; Avui es 15 de juliol de 2009 en Nil fa 1 any i el meu regal serà portar-lo a fer el seu primer cim.

La meva dona Helena no es gaire amant de la muntanya, però aquesta vegada ha decidit acompanyar-nos, cosa que li agraeixo molt.

Portem més de la meitat del camí i el Nil s’ho esta passant d’allò més bé en el seu debut a la muntanya, fa un temps esplèndid i això ens permet pujar ‘a bon ritme’.

Ja hem arribat a dalt del cim 1.696 metres d’altitud, fa un dia radiant i es l’escenari perfecte per celebrar el primer any de naixement del nostre fill.

Bufem la seva primera espelma mengem un tros de pastis i tot seguit comencem a baixar; estic eufòric.

Sempre és un plaer anar amb una persona que s'estrena en el seu primer cim, pero si
és el teu fill, ho vius d'una manera especial i més intensa.

Publicat per: X. Franco.

Granollers, Sant Celoni, Santa Fe, Viladrau, Seva, Collformic, Palautordera, Granollers.

2009-07-04T17:57:00.024+02:00

Avui farem la volta al Montseny amb carretera, amb el Carles i el triatleta Xavi Busquets, sortim a les 8:00 del matí de casa el Carles. Res més sortir ens trobem un grup, avui serà un dia de pals ........ Passem Cardedeu, LLinars i la calor ja es comença a notar. Ara si, ja hem passat campins i la cosa comença a pujar de veritat. Amunt amunt....... Són les 10:00 i ja estem en Santa Fe del Montseny, hem pujat molt bé i ara ens dirigim cap a Sant Marçal i Viladrau. Agafem una velocitat màxima de 75 kms. per hora quins canguelis!!! Arribem a Seva, i que seria una sortida de carretera sense un bon esmorzar? Agafem forces per seguir la ruta. Amb l'estómac ple pugem l'últim port del dia, Collformic, uffffff com pesa la botifarra! creuem el Brull. El Xavi fent ús del super manillar de triatló, planejant el tiu va com un tiro! Coronen Collformic i tornem cap a Granollers per Palautordera. Ens han sortit 128kms. i un desnivell acumulat de 4.490 metres. Aprofito l'avinentesa per agrair-li al Marc que em deixés la bicicleta.

Publicat per Eudald Montasell.

Fins a Vic amb BTT

2009-06-28T14:28:00.020+02:00

Avui anirem fins a Vic amb BTT. Per això quedem molt d'hora per no arribar a casa gaire tard i per la calor que fará.

El punt de trobada és a les 7:30 a Puiggraciós. Alli ens trobem tots i totes. El Rafa "doctor", Pablo, Juan, Carles, Xavi i Eudald. Totes? si he dit totes perquè hi ha un biker que ha fet trampes, ha pujat fins Puiggraciós amb cotxe i no ens ha dit res, ens hem assabentat de casualitat, veritat Xavi? però bé no passa res.

Anem tirant pels Cingles direcció Aiguafreda i Pablo a punxat, com sempre que no falti el bon humor.

Ja estem a l'Avencó i comença a fer força calor, avui suarem la cansalada.

Diuen que el BTT és un esport d'aventura, però ser perseguit per un brau és aventura, risc, suïcidi ....... ? sort que aqui tenim el Pablo ben armat per si les mosques.........

Anem avançant ABONRITME, creuem el Brull i ens dirigim cap a Seva.

Són les 11:30, fa molta calor, que res millor que prendre una Coco-cola o una cerveseta ben fresqueta? fem una parada a Vilalleons, concretament al restaurant Puiglagulla.

Ara toca el tros més esperat, un sender molt divertit fins arribar al castell de Sant Julià de Vilatorta.

Com sempre ja anem amb el coet enganxat al cul, agafem aigua en el parc de les 7 fonts i gas a la burra cap a Vic a agafar el tren.

Hem passat un bon matí de diumenge damunt de la bicicleta. Anem a casa amb 72 kms a les cames i un desnivell acumulat de 3.061 metres, no està gens malament!

publicat per Eudald Montasell

Cuita el Sol - L'home que corria més que el sol

2009-06-06T20:00:00.008+02:00

La llegenda diu que, la vigília de la Festa Major del poble, es feia una carrera a peu en què només hi participaven els padrins. Es donava la sortida a la plaça del poble just a la posta del sol, i es tractava d’arribar dalt de la muntanya abans no s’amagués el sol. El premi era el dret a escollir padrina per a tots els dies de la festa major. (conte de Pep Coll)

En aquest cas, es tracta de pujar al cim del Monteixo (2.905 m.) des d’Àreu (1220 m.) abans que ens atrapi l’ombra del sol. Una distància de 5.500 m. amb un desnivell de pujada aproximat de 1685 m. És la Cuita el Sol!

Però aquest any la llegenda no s’ha complert. La neu per sobre els 2.200 m., el terra molt mullat i el risc de tempesta van obligar a variar l’itinerari. Era perillós que més de 600 persones comencessin a pujar i baixar muntanya, fins quasi els 3.000 m. al vespre.

Només lamentar, tot i el canvi de recorregut, que tenint en compte l'elevat preu de la inscripció que els avituallaments siguin tan escassos, només una mica d'aigua, res de menjar sòlid, res de fruita, res de beguda a l'arribada al poble i ja per rematar un sopar d'allò més trist. Sort que teniem una pensió que és menjava molt bè, que sinó............

El recorregut aquesta vegada no seria tant explosiu com els últims anys i passaria a ser més aviat de resistència, 11 kilomètres amb poc més de 800 metres de desnivell.

A les 18 hores donen sortida a les fémines surten 30 minuts abans que nosaltres.

18:30 hores; ens toca el torn a nosaltres, amb un crit contundent de visca Catalunya lliure i al toc de les campanes de l'esglesia del poble 10,9...,3,2,1 ENDAVANT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

'No hase farta desir nada másss!!!'

I ara toca baixar, algo desabuts pel circuit alternatiu haviem fet molts kilometres per fer aquesta cursa i ens hem trobat amb aquesta sorpresa, pero bé hem passat un cap de setmana molt agradable i ara només ens queda duxar-nos, fer un bon sopar i descansar.

Publicat per X. Franco.

Castanyer Gros de la Baga d'en Cuc

2009-05-28T20:00:00.000+02:00

En aquesta excursió visitarem El Castanyer Gros de la Baga d'en Cuc i passarem per la Vall de Vallforners. Aquest castanyer es considera arbre monumental: la Direcció General del Medi Natural inclou en el seu catàleg espècies que tenen característiques excepcionals per la seva mida, edat, aspecte o el caràcter simbòlic. En aquest cas ens trobem davant l'arbre de l'espècie Castanea Sativa de major perímetre de la Península: 12 m de circumferència, té una alçària de 15 m. i una capçada de 17.5m. El seu interior està buit i es comenta que fa anys va viure un carboner durant l'hivern, mentres feia feina al bosc. L'any 1936 va patir un incendi accidental i per això se li va amputar el seu tronc principal.

Avui no és un bon dia per anar amb bicicleta, el temps? noooo, la culpa la té aquest gran equip de futbol, el Barça. No para de guanyar títols i ahir va guanyar la seva tercera copa d'Europa i completa el triplet. Un es queda mirant la tele fins les tantes i després puffff quina son! i més si et lleves a les 5 del matí per anar a treballar, però bé, sortim una estoneta, com no! quedem a la gasolinera de Llerona i el Xavi, com de costum té problemes amb la pressió de les rodes, que si el làtex, que si ara això .........en fi que hi farem.

Agafem pista i "abonritme" ens col loquem a cànoves en un obrir i tancar d'ulls. Pugem pel pantà de Vallfornes, com es nota que aquesta primavera a plogut molt, no està ple del tot, però no li falta gaire.

Només ens queda l'última pujada fins al impresionant arbre, la Baga d'en Cuc, aqui és un bon lloc per omplir el bidó d'aigua ben fresca, i amunt!!!!

I aquí el tenim el gran castanyer, la veritat és que mai et canses de veure-ho, és una passada. Ara ens posem en marxa direcció l'ermita de Sant Salvador de Terrades.

Arribem a l'ermita que està documentada des1226; el 1930 fou substituït l'antic edifici per un de neogòtic, obra de l'arquitecte Pericas.

Una bona tarda de btt amb uns 45 quilòmetres a les cames. A una cosa! VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA...

publicat per Eudald Montasell

Queralbs, Coma de Vaca, Camí dels Enginyers, Núria, Queralbs

2009-05-22T13:24:00.000+02:00

Ja fa temps que volem fer alguna cosa per Núria, finalment hem decidit que avui és un bon dia. Farem una volta circular de uns 24 kms i un desnivell acumulat de 2.900 metres. Sortirem de Queralbs direcció el refugi de Coma de Vaca, agafarem el Camí dels Enginyers fins Núria, i finalment baixarem pel camí vell. El Camí dels Enginyers és una variant del GR-11 i va néixer per un projecte d'una central elèctrica que havia de tancar el Coma de Vaca amb una presa constituint un llac artificial. Afortunadament aquesta presa mai es va dur a terme però en contrapartida ens deixa un dels senders més bells de la zona que uneix la Vall de Núria amb el refugi de Coma de Vaca.

Sortim de l'Alberg la Frarga sobre les 6:30 del matí, passem pel pont de Daió i arribem al impressionant Salt del Grill.

Anem avançant per la vall i gaudint d'un magnífic desglaç, com baixa el riu!

Després de ser vigilats de molt de prop arribem al refugi de Coma de Vaca, amb la vall de la Coma del Freser.

El Xavi ja fa la cabra buscant un lloc per fer l'entrepà, ja hi ha gana!

Agafem el Camí del Enginyers i ens dirigim cap a Núria, ja veiem el Puigmal al fons. El Xavi com sempre passant pels llocs més compromesos, sort que no va fallar! És un camí fàcil, estas sempre sobre els 2.000 metres però amb una bones vistes.

Un cable? esglaons? després diuen que no embrutem la muntanya, QUE AIXO NO ESTA FET PER DIUMENGERS!!!!!!!!!!!!!! Ja ens queda poc, veiem l' Alberg Pic de l'Àliga i al fons el Pic d'Eina i el Pic de Noufonts. Però si un té set cal beure com sigui, sinó un pot acabar només amb els ossos jejejeje.

Són les 11.30 i ja estem a Núria, ara ens disposem a baixar fins a Queralbs pel Camí Vell de Núria. Quanta aigua que baixa pel Salt del Sastre!

Publicat per Eudald Montasell.

12a Caminada d'Aiguafreda

2009-04-19T20:00:00.017+02:00

Amb aquest mal temps que ens esta envaint aquest hivern, no ens deixa fer plans a llarg termini, així que hem decidit anar aquest diumenge a la caminada d’ Aiguafreda, amb un recorregut de 19 kilòmetres força atractiu. Entre setmana el presi i jo truquem a uns bons amics: Marc, Silvia i Joan que juntament amb Helena la meva dona s’apunten amb nosaltres. 8:00 hores, arrenquem a caminar amb un fred considerable i amb dubtes de si ens mullarem durant el matí. Avui es un autèntic festival d’humor no parem de dir bestieses i entre broma i broma arribem al primer avituallament, ampolla d’aigua ‘i andando!!!’ sense pausa arribem al segon avituallament, bufff ¡!!!!!!!quina gana que tenim tots ens llencem al Cacaolat i la coca de Forner com si fes un mes que no menjàvem res. Ja portem la meitat del recorregut i arribem al Castell de Sant Martí, (el mes gran del Vallès Oriental ) i no dubtem ni un minut en entrar a dintre a fer el tafaner, només arribar a dalt quedem parats de les bones vistes que ens ofereix. 11:00 hores vaja ritme mes patètic que portem , hem trigat 3 hores per fer poc més de 9 kilòmetres però per fi em arribat al punt més important de la caminada l’esmorzar, i quin esmorzar ‘full equip’, Pa amb tomàquet, cansalada, botifarra, Coca-Cola, vi, Café, licors i puro,si, si puro. Desprès de l’esmorzar baixem muntanya avall direcció Aiguafreda i ales 12:30 hores ja estàvem recollint l’obsequi que ens van oferir els amics de la caminada, els Gafarrons. Hem passat un diumenge de caminada molt agradable, en bona companyia i no em parat de riure ni un segon.

Publicat per: X. Franco.

Repte Aconseguit: Pic de l'Infern, Gorgs, Freser i Bastiments

2009-03-21T20:00:00.013+01:00

Per fi ha arribat el gran dia, portem mesos intentant trobar una data per fer aquesta ruta que hem batejat com ‘desafío extremo’, volem fer els quatre cims més característics de la zona d'Ull de Ter: Pic de Bastiments 2.884m., Pic del Freser 2.835m., pic dels Gorgs 2.856m. i pic de l’ Infern 2.869m. aquest últim un dels pics més bonics i amb més bones vistes del Pirineu oriental ja que es troba envoltat de muntanyes. Ruta molt bonica sense dificultats tècniques, però si de dificultat en quant a distàncies, desnivells, fred, neu i vent. Sortim des de l’aparcament de l’estació de Vallter 2000 direcció coll de la Marrana. Fa bastant fred i bufa un vent que tira d’esquenes, un vent que no ens abandonarà fins al final de la ruta. El camí no té pèrdua en poc mes de mig hora estem a dalt el coll de la Marrana, com que el vent és molt intens no ens aturem i continuem direcció Pic de Freser travessant abans la Feixa Llarga. Enfilem ja cap el Pic de Freser. El pic de l’ Infern cada vegada ja queda més a prop, el veritable objectiu del dia. Dalt dels cims el vent es deixa notar.

El tram entre el Pic de Freser i el Pic de l' Infern és la zona més delicada del dia i obliga a posar les mans a terra més d'una vegada ja que la capa de neu que cobreix les pedres es molt traïdora. Abans d’arribar a l’ infern ens desviem uns minuts per assolir un altre cim, el Pic dels Gorgs i finalment al cap de gairebé 3,5 hores arribem al anel.lat pic de l' Infern. Com deia al principi un pic envoltat de muntanyes que li dona un aire molt alpí. Estem al cor del Pirineu oriental, a una banda el Puigmal i a l'altre el Bastiments. Fa un fred que pela i començo a perdre la sensibilitat als dits de les mans i decidim marxar d’allà com més aviat possible desfent el camí fins ara recorregut.

Entre el Freser i la collada de les Comes del Malinfern fem una parada per esmorzar i quina es la meva sorpresa: una vegada tot preparat el ‘presi’ treu un ‘termo’ amb una crema de xampinyons vent calentona que era molt d’agrair desprès del fred que havíem passat tots dos, ens atipem com si fos un casament i ens posem en marxa. Baixem cap a la collada de les Comes del Malinfern, un cop al coll ens enfilem ja cap el Pic de Bastiments. Un cop al cim dominem tot el Pirineu oriental, som al sostre de la ruta d’avui i la climatologia cada vegada es torna mes adversa.

Ara ja toca baixar i tornem a descendir per el coll de la Marrana direcció Vallter, passem pel refugi d’ull de Ter i tracem una diagonal que ens porta directament cap a l’aparcament on tenim el cotxe.

Publicat per: X. Franco.

Canal del Mejillón - Montserrat

2009-03-08T20:00:00.002+01:00

7:15h del matí ens posem en marxa ben d’hora com sempre, hem quedat que pasaríem a recollir al Marc i la Silvia per casa seva, fem les presentacions pertinents i ens dirigim direcció Montserrat amb l’ intenció de fer la Teresina una via ferrada instal•lada a Montserrat concretament a Santa Cecilia. Aparquem el cotxe al refugi de Santa Cecilia i agafem un corriol que va de pujada just a davant del pàrking el qual ens portarà directament fins al Torrent de San Jeroni.

Allà mateix ens equipem amb arnesos, mosquetons, etc... i comencem a grimpar en busca de la ferrada. Arribem a una cornisa equipada amb cable de seguretat la passem i el camí es divideix en dos esquerra o dreta, nosaltres ni ens adonem compte i per inèrcia agafem el de la esquerra, desprès de pujar, pujar i molt pujar al ritme que havien imposat tant l’Eudald com el Marc que per cert tot sigui dit de pas era un ritme força incòmode pels meus pulmons, arribem casi be a dalt de tot vaja a 300 metres i escaigs del mirador de Sant Jeroni. Reunió d’emergència de tots quatre al final del camí, una cosa ens quedava clara a tots i es que ens havíem passat les indicacions de la via ferrada pel forro i que estàvem al Mirador de Sant Jeroni. Bé es el moment de pensar ràpid una alternativa, ens em aixecat un dissabte per fer la via i practicar ràpels i ara no es qüestió de desfer el camí i tornar a començar, aixin’s que busquem un lloc on i hagi bones vistes i una mica de sol parem a esmorzar, i amb la panxa plena segur que es prenen millors decisions. Dit i fet hem decidit arribar fins al Mirador i allà farem la ferrada però de baixada. Ja som a dalt de tot, buffff quines vistes mes maques son impressionants, de sobte apareix un noi i li preguntem que tal per fer la via de baixada i ens contesta que puja molta gent i ens aconsella que fem la canal del mejillón, un altre vegada canvi de plans quin dia que portem.

Comencem a baixar i desprès de poc menos de mig hora ens trobem amb el primer ràpel, mare de deu jo no havia fet mai un ràpel i allà seria la meva estrena, buffff les vaig passar magres, crec que pujant el Tourmalet no tindria ni la meitat de pulsacions que baixant aquell tallat de poc mes de 15 metres que a mi em semblaven 1000. Vam anar empalmant un ràpel amb l’altre i gràcies a la Silvia i el Marc que ens anaven explicant diferents tècniques de com lligar cordes, les diferents formes de posar la corda al 8, etc..., a mi poc a poc se m’anava passant l’adrenalina que portava acumulada a dintre i en poc mes de 3 hores ja estem a baix de tot.

Desfem el camí d’anada i a les 14 hores aproximadament estem de tornada amb el cotxe per a dinar casa i carregar piles per la pròxima.

Publicat per X. Franco.

Nevada Histórica al Montseny

2009-01-11T17:46:00.012+01:00

Diumenge 11 de Gener sembla que acabarem les vacances igual que les vam començar, amb un fred de pur hivern i grans nevades a cotes baixes, avui em decidit tornar al sempre nostàlgic Matagalls, fa exactament 25 dies que es va produir la primera nevada i ahir mateix va estar nevant durant tot el dia, segons tv3 hi han gruixos de fins a 2 metres aproximadament i nosaltres anirem a comprovar-ho personalment.´

Son les 7:30 hores del matí i sortim de l’Ametlla direcció Seva, com sempre parem a les quatre carreteres a fer el cafè amb llet de rigor i continuem la marxa direcció Sant Marçal, el bar esta a ‘tope’ de gent, tot indica que trobarem una autentica processió de gent pujant a Matagalls. 8:45 hores desprès de pujar per la carretera que va a Santa Fe del Montseny amb certa dificultat, tot sigui dit, sort de que anem amb el Suzuki 4x4, amb un turisme probablement no haguéssim pas arribat, la carretera esta força glaçada sobretot al tram final. Ens cordem les botes i les polaines i comencem a pujar direcció Coll Pregon, cada pas que donem ens trobem un paisatge cada cop més insòlit , és increïble hi ha un gruix de neu impressionant i cada cop es fa més difícil caminar. Arribem a Coll Pregon i quedem totalment bocabadats, la neu ens arriba als genolls i els arbres estan plens de neu, sembla que estiguem al Pirineu. Parem una estona a fer el brètol, juguem amb la neu com si fóssim dos nens petits, fins i tot ens tirem de cap com si fos una piscina i la gent ‘flipa’ amb nosaltres.

Desprès de quedar ben xops de fer el tonto una estona amb la neu ens enfilem per les últimes pujades direcció Matagalls, i quina es la nostra sorpresa, que en arribar al cim ens trobem amb més de 60 persones amb esquis de muntanya tirant-se muntanya avall. Mengem una estona per reposar forces i tot seguit baixem pel camí més dret direcció Sant Marçal per agafar el cotxe, en arribar al pàrking ens trobem amb una quantitat impressionant de 4x4 fent l’indi pels camins plens de neu,i mes d’un fen servi una pala per treure el cotxe. Son les 13:00 hores i anem per la carretera direcció Seva. I quina es la nostre sorpresa?, ens trobem cotxes entrebesats intentant pujar a Sant Marçal, un munt de vehicles aparcats a les cunetes que casi no ens deixaven ni passar, ‘però que es això!!!!!!!!!!!!?, la gent s’ha tornat boja?, que passa que no han vist mai la neu!!!!!!!!!!!!!?’. Arribem a la cruïlla de Santa Fe del Montseny i els Mossos d’Esquadra estaven tallant la carretera abans de que algú prengués mal per pujar per la carretera amb el ferm en tant males condicions.

Publicat per: Xavi Franco.

Pic del Freser 2.835 m.

2008-12-23T20:00:00.003+01:00

Son les 6:30 hores de la matinada, sortim direcció Setcases/Vallter 2000, avui tenim pensat pujar paral·lels al riu Ter passant per el Refugi d’Ulldeter direcció pic de l’infern. Ens acompanya en Joan Portet, un paio multi aventura. Aquest es el segon any que anem per aquesta part del Pirineu Gironí, la primera visita va ser l’any passat per fer l’ascensió a Bastiments, es un destí que ens agafa relativament a prop de casa i ens posa a l’abast diverses muntanyes que superen els 2.500 metres i amb unes vistes immillorables. Son les 9:30 hores i ja hem arribat al Refugi d’Ulldeter, que no se perquè a aquestes alçades de temporada roman tancat, allà parem 15 minuts a menjar un entrepà i continuem la marxa. Deixem a mà dreta les pistes d’esquí i ens dirigim direcció Coll de la Marrana, ja portem uns metres ascendits i es pot apreciar el petit circ d’Ulldeter. Arriben a dalt el Coll de la Marrrana i el següent objectiu es creuar la llarguíssima tartera del Bastiments també anomenada Feixa Llarga, l’objectiu es continuar direcció Collada de les Comes de Malinfern (2.705 m). Però de sobte sentim un tiu que ens diu bon dia i al girar el cap ostia! és igual que el Corbacho! L’Eudald l’hi pregunta si és ell, i ens diu que no, però natros creiem que ens ha pres el pel. Son poc més de es 11:00 hores i ja som a dalt de Malinfern, no anem gaire bé de temps i desprès d’una petita pausa ens dirigim direcció pic del Freser, per una impressionant cresta que ens portarà a dalt el cim, hi han passos força compromesos però amb molta cura anem passant i en poc més de mitja hora ja hi som .

Un cop a dalt del Freser fem càlculs, ens quedar anar fins el pic dels Gorgs (2851 m.) i desprès el següent es el pic de l’Infern (2859 m.), creiem que a la tornada ens agafarà la nit i no val la pena arriscar, decidim buscar un lloc protegit del vent i demés inclemències i dinar tranquils per baixar amb la panxa plena.

En poc més de 2 hores i mitja ja som al cotxe hem fet una baixada bastant còmode i gaudint de les diferents converses que van sortint. Son les 17:30 hores i avui hi ha motiu de celebracions, decidim parar a Camprodón a fer un berenar ‘full equip’ convidats per l’Eudald, serà pare al Juliol i això sempre es motiu de celebració.

ENHORABONA COMPANY!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.

Publicat per: E. Montasell i X. Franco.

Sant Marçal - Collformic nevat

2008-12-19T20:00:00.004+01:00

Setmana molt freda i última de feina, això es tradueix a vacances imminents, sembla que ha nevat bastant pel Montseny i han anunciat durant la setmana nevades a cotes molt baixes, estem a dimecres i encara no hem decidit que farem aquest divendres, però tot indica que tocarem neu. 7:45 h sortim de casa l’Eudald amb cotxe direcció Sant Marçal, tenim pensat anar fins a Collformic passant per suposat pel Mític i estimat Matagalls, abans d’arribar al poble de Seva fem una paradeta a les quatre carreteres a fer un cafetó i continuem la marxa. 9:00 h Ja estem al pàrking de Sant Marçal, fa un dia boníssim sembla fins i tot que passarem calor, segur que quant arribem a dalt de Matagalls tindrem molt bones vistes. 10:00 h no portem ni un hora caminant i ja comencem a trobar un bon gruix de neu, buaff!!!, quina errada més greu, com al pàrking no hi havia gairebé neu havíem decidit pujar amb bambes i deixar les botes al cotxe, dons una vegada més: ens hem equivocat i com sempre pugem passant penúries. Arribem a Coll Pregon amb més de 30cm de gruix de neu, es increïble que maco es veu tot, sembla una foto d’aquestes que surten a qualsevol revista de neu. Ens enfilem direcció Matagalls i en poc més de 20 minuts ja som a dalt. A Matagalls durant l’any pugem moltes vegades, de fet hem pujat amb molta calor, amb vent, pluja, amb un fred que pelava, fins i tot amb bici, però mai ens havíem trobat el Cim tant i tant nevat, hem passat una mica de fred als peus per no portar botes, però l'esforç ha valgut la pena. Ja nomes ens queda la baixada a Collformic per fer l’esmorzar, decidim fer-la correns ja que anem justet de temps, només arribar a la carretera quedem parats amb la gent que hi ha per pujar a Matagalls, carai, segur que ha sortit a la tele que s’ho trobarien tot nevat i clar, la gent s’anima a sortir. Nosaltres vam decidir asseure a sobre d’un turonet, tocant-nos el sol a la cara i veiem com la gent va pujant, acabem de menjar l’entrepà i ens posem en marxa un altre cop direcció Sant Marçal. Bufff!!! Amb la panxa plena costa pujar, ens ho prendrem amb paciència, doncs no, impossible!!!, al senyor Eudald no se li acudeix cap idea bona, ara diu que abans d’arribar a la creu hem d’avançar a tots els que han sortit de Collformic mentre nosaltres estàvem esmorzant, i dit i fet, el ‘tiu’ va avançant a la gent a ritme de pal, pal i més pals. A mi m’encomana la tonteria i a última hora decideixo pujar a bon ritme deixant enrere a tots aquells que havien decidit pujar a la creu. Ha estat fàcil el nivell dels oponents era de ‘domingueros’. Fem quatre fotos a dalt el cim i ens dirigim cap al cotxe, avui hem fet una ruta bastant maca, no era gaire física però si maca de fer i sempre fa goig de tindre fotos del Matagalls ben nevat.

Publicat per: E. Montasell i X. Franco.

Plà de la Calma amb neu.

2008-12-12T09:00:00.026+01:00

Aquesta setmana ha nevat al Turó de l’Home, Matagalls, Agudes, Pla de la Calma...no és una gran nevada, però suficient per anar amb la bici a trepitjar-ne una mica. 8:00h del matí miro el termòmetre i estem a 3 graus, sembla que avui passarem fred, quedem com gairebé sempre a l’ajuntament de Les Franqueses, allà hi ha puntual el Fran i al cap de 5 minuts arriba l’Eudald. El Fran ens diu que avui no ens acompanyarà ja que te problemes amb el pedalier de la seva bici i per no agreujar més l’averia prefereix retirar-se. 9:00h sortim cap a pla de la calma, segur que avui trobarem neu, fa molt bon dia, amb un sol que escalfa bastant, però de seguida que toques ombra et peles de fred. Xerrant, xerrant arribem al pantà i sense pausa ens enfilem cap al pla

tenim dubtes de si trobarem neu però sinó es aixin’s allargarem la ruta fins el Suí, i si tampoc trobem neu mirarem de fer ruta fins Andorra, ja, ja, ja. L’objectiu d’avui és clar: les rodes de les nostres “nenes” han de tocar neu sigui com sigui. No se si és pel fred, o que acabo de sortir d’una galipàndria o que fa més de 10 dies que no faig res d’exercici, però em costa més del conte pujar a dalt. Falten poc més de 2 kilometres i ja vaig trepitjant neu, veig que a dalt en trobarem un bon gruix.

Per fi he arribat, l’Eudald porta una bona estona esperant fins i tot a fet amics, i quina és la meva sorpresa que me’l trobo amb un cafetó ben calent a les mans. Son dos amics de cardedeu i les seves tres mascotes, tres gossos molt guapos. Ells tampoc s’han volgut perdre l’espectacle que ofereix la Calma nevada, en vols? Que bé! mai m’havia trobat pujant al Pla de la Calma amb un gruix considerable de neu i un fred que pela i a sobre només arribar m’ofereixen un café ben calent, quina sort. Molt agraït companys, poca gent m’he trobat per la vida com vosaltres , espero tornar-vos a veure. Fem la xerrada i passades les 13:00h decidim baixar cap a casa, hem pujat moltes vegades al Pla però mai ho havíem fet amb neu, i la veritat és que fa molt de goig trobar-ho tot blanquinos.

Total: 60 kms i un desnivell acumulat de 2.815 metres.

Publicat per X. Franco i E. Montasell

Els de A bon ritme van de copes - I Road Book Sta. Eulàlia de Ronçana.

2008-11-30T20:00:00.004+01:00

Per acabar de completar la setmana avui, hem decidit anar a la I Road Book de Santa Eulàlia organitzada per un amic; Marc Masagué. 8:30h Arribem puntuals a la plaça de l’església, sembla que hi ha força gent animada a perdre’s. Al cap d’una estona el Marc ens fot un crit, “seguiu-me bikers”!. Ja veus a tothom seguint a l’organitzador de la pedalada pels carrers de Stª Eulàlia que ens porta fins a l’era de Can Casas, i carai tu! Aqui no falta de res, una foguera, cafè amb llet, pastes, cereals, fruits secs, sucs de fruita, un bon esmorzar per agafar forçes. Allà mateix ens donen el dorsal, quina pressió tenim el Nº 1, agafem també el llibre de ruta i esperem el sorteig que decidirà l’ordre de sortida dels participants, sortim els 11. 9:30h Ens toca sortir i ja fem de les nostres....... mentrestant el Joan i el Marc donen el compte enrera. Ens agafem del seient, el manillar, cops de colze.... per un moment la gent no sap si som companys d’equip o rivals, i per postres gaire bé atropellem a la cosina del Marc, que per cert és de bon veure. No hem passat el primer kilòmetre que ens trobem a la gent perduda i dubtant quin camí és el correcte, nosaltres a la nostra i n’ha fent.

Poc a poc anem avançant i ens donem compte de que tenim forces possibilitats de fer podi, arribem a l’avituallament i ens diuen que som el primer grup en arribar això ens motiva encara més, però el primer ensurt no triga en arribar. De cop i volta, a l’entrada d’una trialera, veig a l’Eudald que comença a fer unes zigues zagues amb la bici sense control, el primer que em passa pel cap és 'aqui s'acaba la cursa, quina nata que es fotarà!'. Però no no, al final el nano aconsegueix controlar la situació i seguim a tot drap. El circuit és molt guapo, trialeres, corriols amb bastant fang i alguna bassa d’aigua. Carai quina bassa!. En trobem una que va de bat a bat del camí i pel mig, ufffffffffff una mica més i no me'n surto, és més fonda del que em pensava, ara veig que l’Scott és mig bicicleta i mig submarí, jejejejeje. Kilòmetre 28 crec que em sortirà el cor per la boca, porto un refredat a sobre de tres parells de c... estic molt tapat i em costa respirar, ara és el moment de fer treball d’equip, l’Eudald comença a fer de psicòleg i em motiva a les pujades, sembla que va funcionant i poc a poc anem avançant. Kilòmetre 32 falten poc més de 10 kms per acabar ‘això ja ho tenim noi ‘ deduïm que falta poca pujada i baixem pels carrers de Ragasol a tot gas. Últim control, el Joan ens diu que davant nostre a 2 minuts hi ha una altra parella, l’Eudald comença a tirar i jo faig el que puc per aguantar el ritme i intentem agafar-los. Dit i fet falta poc més d’un kilòmetre i ja els em atrapat ara si que ens ho creiem que hi haurà podi, arribem a meta tots dos equips junts i només queda esperar a veure en quina posició hem quedat. Efectivament hem fet tercers, satisfets i contents, els de a bon ritme aixequem la copa.

Enhorabona a l'organització.

http://www.ebismarc.blogspot.com/

Publicat per E. Montasell i X. Franco.

StªMaria de Corcò - Cantonigròs - Tavertet - Rupit en BTT

2008-11-28T20:00:00.016+01:00

És una setmana de bastant fred i de nevades a cotes baixes. La previsió per avui no pinta gaire bé per anar a pedalar per aquestes muntanyes d’Osona, però ja que tenim festa a la feina per la maleïda crisi no ens volem quedar a casa. Així que el Xavi, el Fran i jo desafiem el temps infernal i carregem les bicis al cotxe. Anem fins a Stª Maria del corcó, aquí volem agafar la ruta nº4 del centre de BTT que ens portarà per Cantonigròs, Tavertet, Rupit, una volta circular que pinta força bé.

A les 8:00 hores amb un fred que pela ja estem a Stª Maria preparats per començar la ruta. Ja tenim els primers problemes, anem bé? és per aquesta direcció?. Després de gaire bé una hora de dubtes i de fer voltes trobem el camí i la direcció correcte. Anem tirant a tranques i barranques, està molt mal marcat i ens costa avançar amb rapidesa. Passem Cantonigròs, quin fred que fa!, i la millor forma de combatre'l és baixar un corriol d'un bosc a tota llet, i només arribar a baix ens adonem compte, tots tres, de que ens hem equivocat, 'merda' ara toca pujar una bona estona amb la bici a coll. El dia segueix ben tapat i ara començem a trobar boira, ara sí que no podrem veure les excel.lents vistes que hi ha.

A les 11 hores arribem a Tavertet, ara el Xavi té el caprici d’anar fins una casa de turisme rural que va llogar fa uns 15 dies, val més tenir-lo content i fem l’esforç d’anar-hi. Seguim direcció Rupit per una pista emporlanada, i de cop i volta sortim de la boira! Ohhhhhhhh quines vistes!.

Parem a menjar unes barretes i toquem una mica de neu caiguda la nit passada. Ara comença una baixada molt tècnica fins a Rupit, i aquí és on tenim el gran ensurt del dia. En un graó de pedra mitg tapat de fullaraca el Fran realitza un doble mortal amb tirabuixó inclós, aterrant amb el cap per endavant. El resultat és el casc i les ulleres trencades i alguna dent amb els cantos escapçats. Per sort tot queda aquí, ja que hagués pogut ser pitjor.

Passem Rupit i tinc el presentiment que ara ens vindrà una pujada de nasos, i dit i fet. Pugem durant uns tres quarts d’hora per un corriol ple de fang i al final s’acaba amb pista, ja s’ens comença a fer tard, el Xavi ha de portar el nen al metge i ja tot són presses.

A les 13:15 hores per un error tornem a ser a Tavertet i decidim anar fins a Stª Maria de corcó per carretera per fer-ne via.

Malgrat el fred 5ºC, la boira i l'ensurt que ens ha donat el Fran hem passat un bon matí de bicicleta de muntanya i hem conegut un nou indret amb ganes de tornar-hi.

Total: 55,5 Kilometres amb 2.700 m. de desnivell acumulat.

Publicat per Eudald Montasell.

Mountain Bike EXXXTREME - Matagalls 1.698m.

2008-11-21T20:00:00.009+01:00

Després de dos mesos d’inactivitat per fi hem decidit engegar les màquines de fer kilòmetres. A partir d’ara tindrem els divendres festa i és que no ens hem escapat d’aquest virus que està contaminant a tot el món, la nostra odiosa crisi. Perseguits per l’angoixa de no poder fer cap sortida durant aquest llarg període de temps hem decidit anar a matar-ho tot el primer dia. Com a les grans cites quedem ben d’hora. A les 7:30 hores ja estàvem pedalant direcció Pla de la Calma, per ser el primer dia havíem decidit que la ruta seria llarga però que ens ho prendríem amb calma. El repte era arribar al cim de Matagalls abans de les 12 hores i per suposat no acabar empresonats, allà mateix ens trobarem amb en Carles i en Sergi que pugen de Sant Marçal direcció Matagalls corrents.

A les 10:00 hores trepitgem el pantà de cànoves de moment fa bona temperatura sembla que a dalt de Matagallas avui tindrem bones vistes , sense descans continuem per la pista que ens portarà directes al pla de la calma passant per Vallforners.

Ja són les 11:15 hores i estem a Collformic, mengem una barreta i encarem pista direcció Matagalls. Ràpidament s’acaba la pista i a partir d’aquell moment comença la part més patidora de la ruta. S’ha de pujar poc més de 3 kilòmetres amb la bici a coll i el desnivell ja us ho podeu imaginar però segons l’Eudald és un moment. Darrera de la muntanya que tenim davant s’acaba tot el patiment, ‘i una merda! ja portem salvats dos cims i encara no es veu ni la creu.’ De cop una trucada al mòbil, és en Carles ‘què passa noi?’ ens explica que ells ja han arribat a dalt i que comencen a baixar per el dret que tenen molta presa. Ja veig a l’Eudald baixant a tots els sants del cel: ‘però tiu si estem aquí emmerdats fins el coll per vosaltres i ara ens dieu que baixeu per una altre camí, CABRONS! sou uns CABROOOOOOOONS!!’; exclama amb els ulls ensangonats. Després del petit incident decidim que ara no és el moment de retirar-se i que hem de fer el cim encara que sigui de genolls. 12:45 hores per fi toquem la creu, la gent ens mira amb cara de ‘flipats’ on van aquets dos ‘pallos’ en bici, ‘però què estan bojos o que!!!!!!’. Ara si que ‘flipareu’ quan comencem a baixar per el dret. Mengem per agafar forces i tot seguit baixem a tot gas, salvem més de 550 metres de desnivell negatiu, en menys de 30 minuts estàvem clavats a la porta del restaurant de Collformic. Mirem marcador; portem 50 kilòmetres a les cames, mirem rellotge; son les 13:45 hores et puc ben assegurar que per l’hora de dinar no arribem a casa. Truquem a les Senyores, l’Anna i l’Helena i avisem de que no ens esperin abans de les 17 hores de la tarda, quina paciència tenen amb nosaltres, tenim unes dones que no ens les mereixem, un petó per les dues. Fem un dinar a l’esprint i comencem a fer el camí de tornada, els kilòmetres es comencen a notar a les cames però mantenim un ritme constant que ens permet arribar d’hora a casa i satisfets d’haver rematat la feina. Total 93 km amb un desnivell acumulat de 4.650 metres.

Publicat per Xavi Franco.

XXIX edició de la travessa Matagalls-Montserrat

2008-09-20T18:30:00.004+02:00

Aquesta história va començar un fred dia de novembre en el qual la meva dona ja embarassada i jo vam decidir pujar al Monestir de Montserrat a donar un passeig , i pobre de mi que se’m va acudir de fer la promesa de que si el meu fill em sortia nen i teníem un part relativament tranquil, jo faria la Travessa Matagalls-Montserrat. Desprès de molt batallar aconsegueixo convèncer al meu company de batalles, l’ Eudald per que m’acompanyi, el tiu es va fer de rogar però jo se que en el fons a ell li agraden aquest tipos de reptes, ell es una persona que no s’arronsa per res i afrontara aquest repte amb les mateixes ganes que jo. Doncs dit i fet son les 7 del matí segurament els nervis inconscientment no em deixen dormir, i hem llevo ben d’hora, decideixo passar el matí despert preparant els detalls d’última hora. A mig matí rebo una trucada de l’Eudald per telefon: ‘noi ara si que ho tenim a sobre’ sincerament als dos ens tremolen les cames de pensar que ens queden 83,5 km per davant 'non stop'. Arriben les 16:30 hores de la tarda i sortim de casa meu direcció collformic, a les 18:32 tenim l’hora de sortida, i allà estàvem tots dos clavats amb uns nervis ‘de aquí te espero’. 18:32 hores prenem la sortida amb molta tranquil.litat, gairabé no passem ningú, tot el contrari,.l’Eudald contínuament es queixa de que hauriem d’incrementar el ritme i jo no em canso de dir-li que tranquil que aquí no cal corre ja que el temps possa a cadascu al seu lloc. 00:00 hores efectivament, el que havia parlat anteriorment amb l'Eudald s'havia complert a la perfecció, acabàvem d'arribar al primer avituallament desprès de recórrer 31km i allò semblava un camp de batalla, gent per terra queixan-se dels peus uns altres al marge mig adormits...Nosaltres desprès d'una petita aturada decidim continuar i fins i tot ens permetem el luxe d'incrementar el ritme, però al poc temps apareix la son, una cosa amb la que no hi comptaven i que a mi personalment em va afectar molt i fins i tot em fa baixar de velocitat considerablement. Parlo amb l'Eudald de que tinc la virtut de caminar amb els ulls tancats i en acabar d'explicar-li caic d'esquenes com si fos un sac de patates, m'aixeco de sobte i exclamo: 'hosti se m'ha passat la son de cop'. Arribem a Sant Llorenç de Savall ja portem 45km aquest es l'avituallament psicològic, ens mirem tots dos i ens preguntem a l'hora:si ens trobem bé i si les sensacions son bones per continuar. Pues clar que continuem! em vingut per acabar encara que ens deixem la vida tots dos, ens fem un tip de menjar: Sandwich, codony, CocaCola, pomes, etc... I no decidim marxar fins que no estem amb l'estomac ben ple.Arranquem amb un ritme frenètic i no parem de passar gent, mirem el GPS i si continuem amb aquest ritme acabarem la travessa molt a prop de les 16 o 17 hores en total, es un temps fantàstic contan que no em entrenat gens i que es la primera vegada que la fem. Entre pujada i pujada no parem de rebre trucades al mòbil que ens motiven a anar encara més ràpids.

Son poc més de les 8 hores del matí, estem a la casa nova de l'Obac, portem 14hores caminant i 66 kilòmetres estem molt motivats perquè de moment el ritme que portem es molt bó, parem a fer una foto i seguim caminant per un corriol de baixada que ens portara a Vacarisses. Incomprensiblement ens enfonsem de mala manera, jo començo amb problemes als genolls i l'Eudald sembla que te una petita contractura a l'esquiotivial, afluixem el ritme fins arribar al següent avituallament, allà jo faig el meu primer camvi de mitjons i l'Eudald es possa una crema antiinflamatòria a la cama, sembla que tot esta bé i decidim continuar. Son les 13:30 hores arribada a Monistrol de Montserrat, em perdut tot el que havíem recuperat fins al kilòmetre 66, hem tardat gairabé 5 hores per fer menys de 20 kilòmetres, físicament no estem del tot malament però ja començem a estar cansats psicologicament i tenim ganes d'arribar. Parem a veure aigua a una font del poble i tot seguit encarem l'última pujada, 4 kilòmetres amb un desnivell d'uns 700 metres aproximadament. Portem 20 hores caminant i per fi arribem al Monestir de Montserrat, fins i tot ens permetem el luxe d'esprintar a les últimes escales fins arribar al monestir, allà ens espera la meva dona Helena, el meu fill Nil i els meus sogres Lluís i Satur.

VA PER TU NIL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

A estat una experiència inoblidable, em passat moments de molt riure i només ens queda agraïr a tots els que ens han anat motivant amb les seves trucades al mòbil durant la travessa. Molt agraïts a: Judith, Carles Palacios, Laura Franco, Anna Alfaras, Helena Mesón, Jordi Riera, Marc Massaguer, Fran Gallardo i Joan Portet.

http://www.tv3.cat/3alacarta/video.htm?ID=160180788

Publicat per Xavi Franco.

Sant Miquel del Fai en BTT

2008-09-15T05:00:00.003+02:00

Per fi ha arribat el gran dia, és la primera sortida que fem organitzada des del Blog, pinta bastant bé i crec que vindra força gent.

Són les 7:30h de la matinada miro el termòmetre i marca 14ºC, bufff quin fred!!!, vaig pujant per mig del poble de l'Ametlla i a mitja pujada sento que el David em crida, goital!!!!!!!! 'que t'expliques de nou David?': em diu que ha vist la ruta d'aquest diumenge al blog i ha decidit apuntar-se, que bé, feia temps que no sortíem junts en bici, anem parlant fins a la cruïlla del Cogul que allà ens espera l'Eudald, ell bé de les Franqueses i portara set bikers més que s'han apuntat a l'aventura.

El David i jo (Xavi) arribem al Cogul i encara no hi ha ningú, que raro normalment l'Eudald és bastant puntual, mentrestant l'hi explico al David que ens ha fallat el Marc i el Fran i que segurament per la pròxima sortida vindran, fa un fred que pela i portem més de 20 minuts espererant, em començo a posar nerviós i justament quan anava a trucar al mòbil de l'Eudald apareix pujant a un ritmet bastant alegre, tot seguit darrera seu apareixen set bikers més, joder!!!!!!!!!! quin poder de convocatòria que té aquest blog, quina sort això funciona!!!!, així m'agrada, ens saludem i tot seguit comencem a pujar 'a bon ritme' cap a Puiggraciós, de seguida es comencen a fer dos grups: Eudald, David, Esteve, Javi i jo decidim atacar i de seguida ens distanciem del reste del grup, en un tres i no res ja estàvem a les Monges, allà ens esperem uns minuts per refer el grup, l'Esteve a trencat cadena però amb ajuda d'en Fermín tot queda arreglat en un moment.

Ens reagrupem tots a Puiggraciós i continuem direcció Clascar, l'Eudald pujant per el Coll d'en Tripeta imposa un ritme terrible, en Miguel aguanta darrera i David i jo uns metres més enrera aguantem com pudem, 'quines preses nano!!!', arrivem fins el Clascar i ens dirigim direcció Centelles. Més o menys a l'alçada de la taula de pedra parem una estona per reagrupar-nos, allà comencen els problemes, passats uns minuts arriva el Rafa alias 'Doctor' amb males notícies, 'que passa ara Doctor?':

'Aquesta gent han rebentat i diuen que ja no volen pujar més', en Miguel ens explica que aquest grup no els hi va gaire les rutes llargues i que sempre fan igual, hosti quina llàstima!!!!!. Convidem al Miguel a continuar la ruta amb nosaltres, però ens diu que no ens pot acompanyar, ja que un dels que va al grup dels retirats a de passar per casa seva, una llàstima, Miguel quedes convidat per la pròxima sortida, espero que t'apuntis fas pinta de bon biker.

Nosaltres decidim continuar ja només quedem tres: Eudald, David i jo, anem per un corriol molt maco que ens porta fins a Sant Miquel Sesperxes i allà farem uns 10 kilòmetres de baixada molt ràpida per pista que ens portara fins a Sant Miquel del Fai.

Abans de començar a baixar en David ens diu que si li està fent tard i que ell es torna cap a casa, una llàstima que ens deixi, espero que s'apunti per la pròxima sortida, últimament no hi ha manera de coincidir amb ell, ens acomiadem i continuem Eudald i jo sols. En poc més de 15 minuts ja estàvem a Sant Miquel del Fai.

Un cop arrivat a Sant Miquel decidim entrar i fer 4 fotos i en menys de 10 minuts ja ens havien fet fora, segons ells s'ha de pagar per entrar al recinte, doncs 'vaja tela!!!!!!!!!!'.

La tornada la decidim fer per el GR un camí força entretingut de pujada constant però molt suau que ens portara fins al Clascar i des de allà baixarem directament cap a casa.

Distància: 56 km. Desnivell acumulat: 2.700 m.

Publicat per Xavi Franco.

Canigó - 2784m.

2008-08-21T05:00:00.000+02:00

Cada any milers de pobles del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la flama del Canigó en el marc d’un ritual que s’inicia el cap de setmana anterior a la nit de la berbena de Sant Joan a peus del Canigó. Amb la flama del Canigó s’encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan, la flama esta tot l’any a la cuina de Can Pairal o Castellet de Perpinyà (França). Cada any el 23 de juny el foc surt de Can Castellet per encendre la foguera que es farà al cim de la muntanya del Canigó i desde allà es repartirà per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya nord a l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d’Artes que inspirat per un poema de Verdaguer ‘Canigó’, va agafar l’iniciativa de encendre el primer foc desde el cim de Canigó (2.784m.), aquest costum es va popularitzar molt en la Catalunya nord, gràcies a tradicions i costums i al cercle de juventut de Perpinyà a l’any 1966 l’iniciativa va travessar clandestinament la frontera entre França i Catalunya, i desde aquest mateix any es va anar estenent a tots els territoris del país, fins a tal punt, de que avui dia poques son les ciutats i barris que no encenen fogueres amb la flama del Canigó a la nit de Sant Joan. Es calcula que amb la flama del Canigó, s’encenen unes 30.000 fogueres.

No es Sant Joan però a nosaltres això ens es igual avui en ple agost em decidit pujar El Canigó i son poc més de les 6 de la matinada quant anem amb cotxe direcció Casteil (França) fins el refugi de Marialles, allà comença el camí que ens portara fins el cim del Canigó.

Començem a caminar passades les 9:00 hores, fa un bon dia i sembla que el cami no s’enfila massa. Anem fent i al cap d’una hora parem a fer l’entrepà, ja que el Xavi no para de rondinar que té gana, jo confeso que també estic mort de gana.

A les 10:30 hores passem el refugi Aragó, que esta en mal estat tots dos estem bastant sorpresos de moment no puja gaire i el cami es fa molt agradable.

Cap a les 11:30h arribem al tram de més pendent. El camí fa unes zigues zagues fins que arribem a un coll. Allà surten dos camins i el Xavi hem diu si és el de la dreta, jo no li faig cas i anem recte. Al cap d’una estona veiem que anem malament, ja veig el pobre nano emprenyat com una mona “ casum la puta, que t’he dit que...!!!! , com que no m’escoltes mai !!!!!!!!!!!!” .

Desprès de perdre mes d'un hora pujant aproximadament 250 metres de desnivell inutils, anem enrrera un bon troç fins a trobar el camí que ens porta fins a la xemeneia que hi ha sota del cim.

S'ha girat el dia, puja la boira i fa un fred que pela, ens equipem amb maniga llarga, guardem els pals i grimpem poc meny de 100 metres de desnivell a les 13:30 hores ja som a dalt.

Deu nido la gent que hi ha, la boira està pujant i ens priva de veure les bones vistes que es presopossa que hi han, comentem la pujada amb 2 parelles força simpatiques de Roses i menjem una barreta, decidim no estar gaire al cim hi ha molta gent i es bastant agoviant ens fem la foto amb la senyera, que sempre ens acompanya, baixem pel mateix itinerari i anem planejant de mica en mica la pròxima aventura.

Un cim que els dos teniem ganes de fer, maco i fàcil, però el més important és que ens ho hem passat molt bé i em engreixat amb un cim més el nostre curriculum.

Publicat per Eudald Montasell.

La Mola - 1.104m

2008-08-12T05:00:00.000+02:00

Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol.licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal.lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, davant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició: Podien situar-se on volguessin, peró que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sende travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada. Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge.

Ja fa temps que voliem anar a fer la Mola, sentiem curiositat per aquesta muntanya, potser per la forma que te, o perquè tant el Xavi com jo la veiem cada dia desde casa, no ho se! Pero voliem pujar-la. Aconsegueixo quedar amb el Xavi no em coincitit en tot l'estiu i sortim de casa seva amb un cotxe nou que s’ha comprat. Tinc que reconeixer que no les tenic totes, ja que sabent com es se m’espera un viatje fins a Matadera a tota llet, segur que el vol provar per l’autopista i posar-lo a tope i cridant “que el rebentooooooooooooooooooooo!. Però no no, sembla que ara que ja es pare de mica en mica va possant seny. Quan aconseguim arribar el lloc on ens diu el nevagador es possa a ploure i una boira baixa bastant espessa, uffffffff quin mal rotllo! Que fem? va anem a esmorçar, que potser més tard això es despeja i podrem pujar. Dit i fet, anem al centre de Matadera, que per cert, quin poble més de mala mort. Trobem una noia bastant simpàtica que ens aconsella un bar per menjar un entrepar.

Ens possem les botes amb un bon apat i tornem al començament del camí. Ara ja no plou però deu nido la boira que hi ha. Anem pujant amb dificultat, ja que hi han diferents corriols, però ens en sortim bastant bé. Amb poc mes de mitja hora ja som a dalt. No podem gauidir de vistes, boira i més boira. Fem una visita al monestir i algunes fotos tot amb moltes preses ja que cauen cuatre gotes i hi ha risc de pluja.

La baixada la fem pel mateix itinerari, però mes divertit que no pas pujar, ja que ara tenim una companyia extra, 6 mules i el 'pallo' que les acompanya. Començem empaitar aquests pobres animals baixada avall, ja us podeu imaginar l’emprenyada que agafa el “muler”. Quin fart de riure! Correm avall a tot drap amb les mules davant, gairebé em trenco la crisma amb una roca, però aconseguim arribar sans i estalvis. Ens hem quedat amb les ganes de tornar-hi per gauidir de millors vistes.

Publicat per Eudald Montasell.

Via Ferrata Baumes corcades - Cim Puigsagordi 972m.

2008-06-29T05:00:00.000+02:00

Avui toca fer quelcom diferent pengem les bambes de trekking i deixem la bici de montanya al garatge ens posem els arnesos i cap a Centelles. Sortim a les 8:00 h. de casa i fem l'aproximació amb cotxe i el deixem a uns 100 metres de la casa de colonies Mas Banyeres ens cordem els arnesos i caminem fins a una pista que trobrem a l'esquerra, direcció sud: unes marques grogues ens indiquen tot el camí. A la dreta viem un inhòspit cercle de xipresos anomenat “El cercle de les bruixes”. Més endavant el camí gira a la dreta i trobem el queixal corcat, una pedra curiosa plena de forats. Continuem fins al peu del Quicarell on trobem les primeres instal·lacions de la ferrata. En l'ascens es gaudeix de la vista de tota la plana de Vic, protegida pel castell de Tona. Si mireu cap al nord, hi veureu els Pirineus Orientals, Puigmal, Canigó, les Guilleries i el Collsacabra; davant del Turó, el massís del Montseny i el castell de Tagamanent; i al sud, els maravellosos Cingles de Bertí. A mitja pujada una vegada passat el pont tibetà ens trobem amb una simpàtica cabra. El descens transcorre per un camì, molt ben assenyalat amb marques vermelles i en menys de 45 minuts ja estavem al cotxe.

Publicat per Xavi Franco.

Els Gitanos!!!!!!!!!!!

2008-06-20T05:00:00.000+02:00

A les 16:00 hores havia quedat amb els "2 gitanos" L´Eudald i en Xavi, amb en Xavi com aquell qui diu va ser amb el que vaig començar a "patir" això del mountainbike, a perdren´s amb el gps, a fer rutes que no podiem ni tornar a casa, les primeres pedalades populars on tot el nerviosisme era en no fer últim " I NÒS MAKU XÒ? " i l Eudald, un paio multiaventura que porta tota la vida damunt d´una bici i que desde el 1er dia ens va deixar clar que nosaltres en això de la bici mai seríem res...

Font dels Gitanos, definitivament hem trobat la seva font!

Passo a buscar el Xavi, sortim de Sta. Eulàlia, cap a l´Ametlla i la Garriga, allà trobem l´Eudald estirant i decidim pujar cap a Sant Cristòfol però fent una variant, pels il.legals de la zona, dir que si quan arribes a la corba de dretes que hi ha la torre d´alta tensió agafes el camí que segueix recte, hi ha un tram de no se quants km... a mi se'm va fer bastant etern de platillo i més platillo, que va a sortir a la creu que hi ha entre Figaró i St. Cristòfol. A la 1era pujada peu a terra perque de tant fang com duia del diumenge no entrava el plat petit ni volguent, altres posaven el peu a terra pq el pulsometre no se si amb la calor o que coi era marcava puntes de 203 ppm.

Anem pujant, l´Eudald una corba per davant de mi sempre, sobrat com de costum vaja, jo anar fent i acosant moltíssim la calor d´aquest primer dia d´estiu, quina xafugor! uffffffff i el Xavi. Bueno més enfeinat per allà darrera. En la pista estreta trobem una agent forestal de prou bon veure, li fem la broma que anem 2 perquè ella s´aparta i que el tercer no cal que l´esperi que en té per estona. Un cop coronat, l´Eudald diu que ha d´acompanyar a la dona a buscar unes ulleres així que després de la revisió de pulsometres: Eudald Màxima de 176, Marc Màxima de 185, Xavi Mitjana de 176 i màxima de 203. Fem la conya de que el Xavi porta la mateixa mitjana que les màximes de l´Eudald, el tio és d´aquells que puja "dalt del cim amb el cor alegre... tal com diu la cançó". Baixem cap a Figaró, han passat amb una màquina i no està la cosa per còrrer molt, a baix fem aigua a la font dels Gitanos, deixem l´Eudald que marxa per la C-17 i en Xavi i jo pujem per Figaró cap a cal Oliveres i per camins fins a Puiggraciós, ens tornem a trobar l´agent rural amb el tot terreny deu pensar que estem ben tronats perquè amb la calor que fa només ens veu pujant per les rampes més dures de la zona. Al final uns 40 km prou durs. Publicat per Marc Massaguer (http://www.ebismarc.blogspot.com/)

La cuita el sol

2008-06-08T05:00:00.000+02:00

La Cuita El Sol és una cursa d’alta muntanya, basada en el conte d’en Pep Coll “L’home que corria més que el sol”. Mai se sap si les històries d’en Pep són llegendes, o recullen la “veritat” dels padrins pallaresos o són fruit del trobador de Pessonada. I com que la descripció geogràfica no enganya, ens imaginem que aquell llegendari Malpui és avui Àreu. Es tracte de sortir de la plaça major d’Àreu just quan es pon el sol i arribar dalt del Monteixo abans de que t’atrapi l’ombra. És un desnivell de 1685 metres amb una distància de 3500. Ja us podeu imaginar com és la pujada, és la cursa més dura que he fet mai, molt dura.

Aquesta vegada no he pogut enrredar al Xavi, ja que té que ser pare dintre de pocs dies i no ha volgut arriscar. M’acompanya el Carles, un bon amic dur de pelar amb això de correr. Aquest estiu ens estem preparant bastant bé, ens fem un fart de pujar Matagalls, la Trona, Tagamanent…….. ja que és el tercer any que participem i tenim ganes de fer un bon paper. A les 17:00 hores començem escalfar pels carrers d’Àreu, quin ambient que hi ha! No vull ni mirar cap el Monteixo per no veure la pujada que m’espera, fem els últims estiraments i anem cap a la plaça!. Ens coloquem molt endavant i fem la conya que si ens adormim a la sortida ens passaran per sobre com un ramat de xais. A les 17:30 sortida!!!!!! No vull sortir gaire fort, queda molta pujada i no vull fotre un pet abans d’hora, aixi que els primers 15 minuts m’ho agafo en calma. Com puja! Només veig els peus del paio que tinc davant. El Carles el porto darrera, ben enganxat. Hem trobo molt bé i decideixo apretar una mica més, ja sento el pulsometre que pita, 190 ppm. però amunt que fa una pujadeta………… Ja sento l’Albert, el germà del Carles que avui fa de fotògraf, vinga nano amunt amunt fota-li canya! Vaig tan ofegat que no li puc dir res. Segueixo amunt a tope, ja veig l’avituallament, això vol dir que estic a la meitat, Aquí el terreny no és tant dret, però només dura uns metres. Al moment ja hi tornem a ser, vinga pujada, i dreta de nasos. No és veu el cim, ja que hi ha bastanta boira. Em passa un noi que va bastant fort i com que ja queda poc decideixo enganxar-m’hi. Ja se sent la gent com anima els corredors que arriben, últim esforç i ja arribo! Paro el crono amb 1:16:58, estic molt content, ja que he baixat el meu propi temps dels altres anys. Quin fred que fot! Hem posso el paravent per esperar el Carles que arriba al cap d’un moment. Fem la baixada a tota llet, i per no perdre el costum anem dient: 'piernas duras, piernas duras'. Al cap d’una estona ja veig el Carles que hem porta molta distància, com baixa el tiu! Sembla que porti foc al cul! M’indica una dreçera, i burro de mi que l’hi faig cas, quina llet que hem fotu! ara si que baixo ràpid, però rodolant com si fos una pilota. Arribem al poble d’Àreu sans i estalvis, allà ens esperen les nostres xicotes i comentem la jugada. Publicat per Eudald Montasell.

Aneto - 3.404m.

2008-05-02T05:00:00.000+02:00

El Aneto, és el cim més alt del Pirineus 3.404 metres i la seva ascensió és quasi obligada per a totes les persones que els agradi fer muntanya, però amb això no ni ha prou, cal saber que el que afronta aquesta fita tindrà que anar ben preparat; si bé, la majoria de les rutes d'ascens al sostre dels Pirineus es consideren fàcils, tindrem que tenir en comte que es tracta d'un cim exigent a causa de varis factors; com el desnivell a superar, la cota d'altura, la presència de la glacera i el Pas de Mahoma. El premi final, és un dels espectacles més grans que ens poden oferir els Pirineus, i haver aconseguit trepitjar el seu cim més alt.

Per això li vaig proposar al Xavi que seria un bon pic perque s’estrenès amb això del trekking, pensava que m’engegaria a pastar fang, però la meva gran sorpresa va ser quan em va dir que ell pujaria marxa enrera , a peu coix i amb el seu tanga de Gore-Tex. Ja us podeu imaginar la cara de sorprès que s’hem va quedar. Doncs dit i fet, durant la setmana teniem els nostres dubtes ja que el Xavi té tendinitis als genolls, una setmana avanç habiem fet la caminada d'Aiguafreda a bon ritme durant la pujada i a la baixada li van apareixer molesties als genolls, pero segons ell una tendinitis no es excusa i dimecres 30 d’abril sortiriem de casa seva amb el seu super Saxo.

A les 19:00 hores ja estavem a Benasque. Fem un tomb pel poble i encarreguem uns entrepans de “longaniza del valle” pel dia de demà. El Xavi va tenir uns petits problemes amb un pobre home de l’hotel, que fregava el menjador, feien la final de la Champions i el Xavi estaba tant concentrat amb el partit que li va trepitjar com a mínim tres vegades el terra mullat.

Decidím pujar per la Renclusa, ens llevem a les 3:30h i esmorzem a l’habitació, agafem el cotxe i anem fins al Plan del Hospital. Començem a caminar amb el frontal una hora desprès de sortir del llit, i la nostra gran sorpresa és que trobem més neu de l’esperada. Arribem a la Renclusa i fem una paradeta per menjar alguna barreta i fruits secs. Quan veiem la pujada que tenim davant nostre fins al portillón superior ens calçem els crampons, i mare meva quina pujada!!!!!!. Llarga i dura de nasos.

Passades les 9:00 hores arribem al portillón i veiem que al coll de Coronas hi ha bastanta boira, pero no ens dificulta la nostre feina i pujem 'a bon ritme'. I efectivament, quan aconseguim arribar-hi en mig d’una ventolera que quedaves ben descabellat i desprès de fer una volteta extra amb més de 250m. de desnivell positiu per un petit error tècnic, hi ha una boira que no veiem tres en un burro. Que fem? seguim? Anem enrrera? Els nostres dubtes s’esvaeixen quan veiem un grup amb un guia que fan mitja volta en aquell moment nosaltres també vam decidir tornar.

Ens han faltat 200 metres de desnivell per fer el cim, però a la muntanya se li ha de tenir respecte i una retirada a temps és prudència ens aquests casos. La baixada s'ens fa llarga ja que la neu està molt toba i el Xavi continua amb la tendinitis de cavall a cada genoll. No em pogut arribar a dalt però han sigut dos dies d’aventura, divertits i amb ganes de tornar-hi per rematar la feina.

Publicat per: Eudald Montasell.

Fotografies curioses:

Portillón superior (any 1919)

Anys enrrera, la glacera mostrava unes esquerdes, avui día inimaginables

Hi ha alguns, que neixen il·luminats i d'altres enfosquits; diuen que la foto al cim de l'Aneto, és de l'any 1968, com varen passar 'el vespino' pel Pas de Mahoma?

Comparativa, de la regressió de la glacera.

Pedraforca - 2497m.

2008-03-17T04:00:00.000+01:00

En l'època en que les nostres contrades estaven dominades pels sarraïns, els habitants de la zona banyada pel riu Saldes, al peu de la serralada del Cadí, sortien de les seves coves i amagatalls i hostilitzaven sempre que podien l'enemic. Una nit, aquests defensors de la fe i de la terra sentiren uns estranys sorolls: petjades, pedres remogudes, crits... Quan va sortir el sol veieren esglaiats com sobre la muntanya que ara s'anomena Pedraforca s'aixecava una impressionant fortalesa, poblada per uns éssers estranys que s'aliaven amb els sarraïns i mataven a tir de sageta l'infeliç cristià que gosava transitar pel territori dominat pel castell encantat. Els cristians indefensos davant les forces del mal, varen demanar ajut a Déu que, en escoltar els seus precs, va enviar a la terra Sant Miquel amb un estol d'àngels, i la nit del 31 de desembre de fa més de mil anys varen destruir el castell, fent que la muntanya on s'assentava prengués forma de forca. D'aquí el nom que se li dóna en l'actualitat: Pedraforca. S'explica per aquestes contrades que, des de llavors, la nit de Sant Silvestre, les bruixes es reuneixen al Pedraforca en record de l'existència del castell encantat.

I allà estavem nosaltres decidits a pujar al cim i trobar alguna que altre bruixa:

Son les 8:00h i deixem el cotxe al mirador de Gresolet, ja estem preparats avui fa sol pero també fa un fred que pela avui estreno botes noves, unes Asolo, que m'he comprat per fer l'Aneto el pròxim mes de maig i l'Eudald estrena càmera de fotos, una Sony.

Començem l'ascenció sense cap més dificultad fins a trobar el refugi Lluís Estasen a 1640 metres entrem i preguntem si n'hi ha molta neu i ens aconsellen pujar per la tartera ja que per la zona de la grimpada diuen que és bastant perillós, perque hi han plaques de gel, tot i així ens diuen que per la tartera hi ha força neu i que vigilem.

L'Eudald com sempre fa cas omis del que li diuen i decideix provar de pujar per la part de la grimpada i a mi no em queda més remei que seguir-lo, ¡¡¡'pues si que tenien raó aquests del refugi'!!! exclama l'Eudald desprès de la primera relliscada, jo ja havia 'llepat' un parell de cops.

Arrivem a la zona de la grimpada i veiem que no hi ha cap perill i que es pot fer perfectament, començem a pujar, ens trobem amb un vent i un fred que pela ens posem els paravents i busquem com a desesperats uns guants a la motxilla, aprofitem per menjar una barreta.

En un tres i no res estavem al cim, pensavem que seria mes dur pero ha semblat força fàcil, un cop a dalt trobem dos muntanuyencs i li diem que ens facin una foto dit i fet, foto feta i en el moment de tornar-nos la càmera sel's hi ha cau a terra i desde dintre em surt en veu baixa un: ¡¡¡'bueenoooooo'!!!, l'Eudald es va quedar blanc aquella càmera l'havia comprat el dijous i avui l'estrenava i ha cardat un hostia contra el terra impressionant i amb l'objectiu obert.

Es demanen les respectives disculpes, però clar, la càmera ja marxa cap a casa abonyegada i a mi m'espera una menjada de coco a la baixada impressionant.

Publicat per Xavi Franco.

Sant Sadurní de Gallifa en BTT - 951m.

2008-02-17T05:00:00.000+01:00

Desprès de molts dies parlant amb l'Eudald a la feina d'on estava Sant Sadurí de Gallifa avui em quedat per ensenyar-li.

Avui estreno bici m'he deixat tots els estalvis amb una Scott Scale a veure que tal es comporta en les llargues distàncies ella segurament que bé però jo tinc els meus dubtes fa més de 2 mesos que no agafo una bici i he perdut la forma a més de guanyar uns 'kilets' de més, de ben segur avui sera un dia dur.

Com sempre que sortim en bici, quedem ven d'hora a les 7:30h a casa meva a L'Ametlla del Valles i l'Eudald ve de Les Franqueses del Valles, allà estava puntual com sempre el meu company de batalles, ens donem el bon dia de rigor i pedalem direcció Sant Feliu de Codines i al poble mateix agafem la carretera que va a Gallifa i tot seguit agafem un trencall a la dreta que ens portara a Sant Sadurní de Gallifa uns 12 kilòmetres de pujada constant però fàcils de fer, avui fa un fred que pela tinc les mans congelades.

Un cop arrivem allà trobem un avi força simpàtic que ens fa la foto, esmorçem amb unes panoràmiques de tot el montseny impressionants.

Desprès em decidit donar-nos la pallissa i pensem arribar fins a Sentmenat per desprès baixar per uns corriols que conec molt guapos i tornar cap casa per Caldes de Montbui.

A la tornada quan aproximàdament em queden 15km per arribar a casa revento i faig la tornada arrossegant-me com un cuc de terra, de tant en tant en les pujades més bèsties l'Eudald em va empenyent quina vergonya, la bici s'ha comportat de conya pero el ciclista aquesta vegada ha fallat.

Total 93km. amb un desnivell acumulat d'uns 1600 metres.

Publicat per Xavi Franco.

Agudes 1703m. + Turó de l'home 1706,7m.

2008-01-28T05:00:00.000+01:00

L'itinerari s'inicia a 1,5 km de Sant Marçal, seguint la carretera en direcció a Santa Fe. En aquest punt, conegut pel pla d'en Mont o coll Sesferreres de Dalt, hi ha una esplanada preparada per aparcament. Allà deixem el cotxe i travessem la carretera i ens enfilem per un corriol força a fressat que avança per dins d'una fageda. Al poc temps desemboquem al revolt d'una pista que comencem a seguir poc tros fins al pla d'en Jep Xic.

Avui portem companyia nova bé un company de feina que es diu José Luís alias 'Polvera' diu que es vol iniciar al trekking i avui es el seu primer dia.

Per mi es la primera grimpada havia fet algunes vegades la ferrata de centelles pero no té res a veure, cofeso que estic un xic nerviós pero no em preocupa massa per sort les alçades no em fan por.

Bé començen els primers problemes l'Eudald i jo començem a grimpar i Polvera diu que per allà no vol pujar desprès de molt parlar l'arrivem a enganyar i el fiquem al ben mig de la gripada ara ja no hi ha marxa enrrera i el tiu respon bastant bé amb pressió.

Aconseguim pujar al cim de les Agudes amb més facilitats de les esperades i un cop allà ens menjem una barreta i tot seguit anem direcció Turó de l'home en menos de 40 minuts ja estavem a dalt esmorçem amb unes vistes inmillorables i decidim baixar cap al cotxe.

Ha estat una sortida força entretinguda amb una mica de tot; pista, senders i grimpada sense complicacions.

Ara be la pregunta del milió: tornara el Polvera a vindre amb nosaltres?, s'aficionara aquest noi al trekking?, proximament ho veurem al blog.

Publicat per Xavi Franco.

Bastiments 2.883m.

2008-01-20T05:00:00.001+01:00

(19-01-08) Per fí ha arribat el moment l'Eudald m'ha convençut per pujar el meu primer cim amb neu, jo no tinc res d'equipació de muntanya aixin's que l'Eudald s'ocupa de tot i li demana els crampons, piolet i polaines a un amic seu que es diu Francesc que desde aqui aprofito per donar-li les gràcies. Durant la setmana parlo amb el Fran un company de feina amb el que entreno entre setmana en bici i també sortim els diumeges a fer ruta i aconsegueixo enganyar-lo, ara començo a estar més tranquil ell té si fa o no fa el mateix nivell físic que jo i aixin's aniré acompanyat perque l'Eudald com sempre anira davant macant territori. Bé son les 3 de la matinada i sortim c-17 amunt direcció camprodon arrivem a les 5 hores de la matinada mirem el termometre del cotxe abans de baixar i marca -7ºC, el Fran es tomba als seients de darrere i diu: 'que per ell nosaltres no hem de patir que fesim la nostra que ell ens espera al cotxe el temps que faci falta'. 5:30h de la matinada ens posem els crampons i començem a pujar muntanya, aixo puja mes de lo jo em pensava porto mig hora pujant i estic desfet. 6:30h ja comença a sortir el sol les vistes son impresionants i continuem l'ascensio i de cop i volta perdem al Fran: ¡¡¡'hosti on s'ha ficat'!!! girem i el pallo estar enterrat a sota la neu mes de mig cos ¡¡¡'joder que pasada'!!!.

8:00h L'Eudald ens enganya com a xinos i ens fa pujar per una canal que fa al menos 25 metres d'alçada al principi no semblaba gaire cosa pero quant portavem la meitat jo per un moment pensava que d'aquesta no sortiria viu, acavem de pujar la canal i ja es veu el cim i en aquell moment exclamo efusivament: ¡¡¡'hosti ja hi som que passada va anem i fem l'esmorzar a la creu, total només queda aquesta pujada i ja esta'!!!.

Hay mare meva quina pujada quedava la mes llarga de la meva vida, havia donat tot el que tenia a la canal i a mitja pujada ja no em quedaven forçees deu meu que m'estar passant 'no puc mes', L'Eudald uns 100 metres mes amunt ens mira i no s'ho creu el que estar veient, el Fran i jo ens mirem continuament sense saber realment que ens pasa i pujem a cuatre grapes, cada 30 segons ens em de parar a descansar 2 minuts estem desfets i a sobre crec que l'alçada ens estar passant factura.

10:30h per fí arrivem a dalt, quant arrives al cim i veus les vistes per un moment et creus que ets un deu de la mitologia grega i que allà ets invencible es una sensació indescriptible. Fem quatre fotos, parem a menjar-nos el bocata i decidïm baixar, a les 13:00 hores ja estavem al cotxe tot satisfets ens cambiem i per el camí comentem la jugada. Jo m'ho he passat molt bé i crec que aquest no sera l'únic cim que faré i d'aquesta sortida he aprés una cosa, 'Mai medeixis l'alçada d'una muntanya fins que no hagis arrivat al cim. Aleshores veuras que era tant alta com pensaves'.

Publicat per Xavi Franco.

Montserrat en BTT

2007-10-13T05:00:00.003+02:00

Al final ens decidim a anar a Montserrat en Btt, quedem els 5 magnificos Rafa, Eudald, Xavi, Fran i Marc a les 8 en punt per iniciar la Ruta, coi que abrigats que van tots! que es pensen que no puja això o què?. Em despreocupo pel Rafa, veig que la seva dona sabia on l´enviava i li ha equipat la épic amb 3 portabidons, pensem que en 2 d´ells hi porta "caldo enriquecido" i en l´altre orujo d´herbes per si baixen les temperatures.El Xavi em saboteja la ruta, me la retalla per 3 llocs guapos trialeros.. diu que ell va a preu fet com els taxistes , que no fa més km, l´Eudald amb el seu "Goita Nano" em parla de les grans propietats culinaries de l´esquirol a l´arròs al veure´n passar un, i amb un 3 i no res entremig de tot de salves de caçadors que porten l´escopeta molt suelta al ser el 1er dia de caçera ens plantem a Caldes, d´aqui fins a Santmenat i Castellar en un vist i no vist.Comencem a pedalar, el Xavi Miseries ja ens fa retallar una pujada classificatoria molt guapa, i si resulta que hi habia una Rave alla? ahhhhhhhhh... responsabilitat teva Xavi... veuràs com s ´en enterin els altres.Amb un parell d´horetes si arriba i després de disfrutar amb com un nen per les baixades ens plantem a Matadapera, allà fem l´esmorzar i en Xavi pronostica a la una ser a Montserrat, pensem que ara li deu fer efecte l´Epo i ens disposem a coronar la casa de l´Obac, en Fran conta que hi ha 6 km de baixada per una pista d´asfalt bastant dreta que després s´hauran de remontar, això farà mal! Mal he dit? això no és res... Per mal i fart de riure quan s´em acud pendre una via d´escalada nova, de cop trobo un tallat de 50 cm i al no veure molt clara la sortida... digues.. Cagat de mi? o assenyat no ho se; em paro, sento un "nano , per aqui per aqui", i ohhhhhhhhh gran imatge del dia, veig una specialized de carbono tocant amb el plat a la punta de l´escaló i realitzant un doble mortal amb tirabuixó d´una forma impecable! Sort que a l´escapatoria hi habia pinassa i ja et veus al pobre Eudald de morros a la pinassa forgant talment com si fos un senglar. Suposo que no fa falta comentar el fart de riure dels demés. Als 15 metres en un lloc aparentment sense massa dificultat tècnica em giro per mirar si venia el grup i veig una roda volant, penso que és l´Eudald de nou però no!, resulta ser la bici cisterna del Rafa que s´ha empuntat en l´únic roc que hi habia enmig d´aquell prat. Suposo que va ser per l´inèrcia que van agafar els 3 litres de caldo el resultat d´aquell "Front Flip", total sembla que no hi ha hagut danys, la bici pren una posició una mica indecisa, no sabies si anava o venia, perquè li va quedar amb el manillar girat al revés, ens parem a fer 4 ajustos, i ens donem compte que el GPS que "fins ara ens habia salvat la vida" jajajajajaja, només pinta ratlles rectes, em poso a buscar pel terra com un desesperat , com si busqués bolets, li comento al Rafa que estic buscant les corbes i els mapes que li han caigut per allà terra (més riures).Travessem Vacarisses en un moment, i en poc més ja som a sota Montserrat, a Monistrol, comença lo bo.Començo a tirar i de cop veig que no ve ningú, com que estic fora de temporada em permeto inclús fer un tram molt dret a peu (porqué yo lo valgo) , em caça l´Eudald i tiren un tram més junts i dedicim reagrupar-nos, i fins a dalt cadascú al seu ritme, jo darrera l´Eudald però ell aixecant roda tot s´ha de dir, es veu que li sobren punts de carnet,o algún tipus de prometença a la moreneta, ves a saber... el Fran i el Xavi una mica més avall i el Rafa arrossegant bidons amunt, quan els 2 ja som al parking esperant, amb una pudó d´embrague dels cotxes que allà feien cua, veiem que s´han canviat les tornes, el Rafa va tercer destacat, coi quin pal els hi ha fotut al Fran i al Xavi, o deu ser el caldo que ha fet efecte, o és que ha buidat els 3 bidons i ara si que puja fi, ole! pel Rafa quin esperit de sacrifici i de patiment i com hi va el tio, em trec el barret! . Arribem a Montserrat, son les 14:00, sortejem una munió de gent per arribar fins la plaça, enredem a una mossa estrangera perquè ens faci unes fotos amb el mòbil, ja que el Xavi m´ha volgut sabotejar la sortida, va el tio i no porta la càmera tot s´ha de dir, enfí... no ens desviem del tema que la rossa que ens feia les fotos no estava del tot malament .Comencem a baixar, els cotxes fan la seva nosa baixant, em pregunto jo.. perquè no baixen més ràpid? van a fotre un ciri miraculós a Montserrat perquè els salvi de tot, i en ves de baixar a tota castanya a la primera corba ja els veus tots amb els frens clavats, i això és fé? , lo nostre si és fé baixant plegats traçant sense tocar freno i pedelant com aixelabrats! , Gràcies Morenetea ;). Quan som a Monistrol comença el ball de numeros, que si son les 14:20h i hem de dinar, que si a les 7:40 ja és de nit, que si no arribarem. Decideixo pendre les regnes de la situació i en el Xavi li dic, res tu, com si fos una Boda, ens fotem un homenatge en un restaurant encara que sigui de 50 euros i ja tornarem amb tren o el que sigui, sembla que la idea agrada entre els expedicionaris, i ens plantem en un restaurant del centre de Monistrol on tenen llar de foc i fan parrillades, amés ens deixen tancar les bicis en el magatzem. Allà fem una destrossa d´aliments considerable tal i com es pot apreciar, el típic dinar de ciclista, res de l´altre món! Entre abraçades, petons i demés mariconades, jo ja habia enfilat cap a l´estació amb el Fran, el Xavi Rafa i Eudald es despedeixen del cuiner. Arribem a l´estació dels Ferrocatarrils Catalans; em sembla que es diu? i després de negociar uns tikets amb un noi a canvi de la épic del Rafa conseguim entrar a l´estació, l´Eudald envalentonat per haber vist la moreneta decideix fer els escalons del pas subterrani de l´estació tant de baixada com de pujada, els de pujada sense massa éxit i acaba anan´t de morros per segon cop en el dia d´avui. Tren cap a Sant Vicenç de Castellet, transbord i cap a Montcada Bifurcació, 15 parades, casi res, nosaltres 4 comentant la jugada i el Rafa també li devia comentar a algú però en l´anonimat. Arribada a Montcada, les 19.10h , el tren no arriba fins d´aqui 45 min, i veient que allà hi havien escales i l´Eudald s´ens podria matar, l´Eudald i en Xavi decideixen preguntar a un pobre padrí un "SI O NO" ràpid, "SI O NO"? total que ja us podeu imaginar quina era la respota al si o no, si tornem amb bici fins a casa comptant que a les 19.50 ja és fosc o si agafavem el tren, a l´home se li acud dir un "SI" i ja hi som pel troç, davant la meva disconformitat i la del Fran sortim a bon ritme, enriute´n del Tour, i un dels que deia que SI d´anar´hi ja li treiem més de 700 mts durant els primers 750 metres , jajajaja , que no es farà fosc? NO,NO , BROMA! En aquest punt ens despedim del Rafa al mig de la C17 ;que ell anava a reunir-se amb la familia a Santa Coloma. Encara tinc els meus remordiments, l´últim que sé d´ell és que el vàrem deixar al mig de la C-17, segons ell anava contra direcció, i no li vam deixar calers, si l´atraquen per lo menys poder donar-los algo als lladres , perquè ja em diràs qui vol una epic amb 3 bidons???, esperem que la Moreneta també l´ajudés a ell. Entrem a Montcada, a buscar el riu, però ja que hi som perquè no ens posem a 30-40 per hora i per donar més emoció a la cosa ara que ja és prou fosc fem la carretera de la Roca home! sort que la Moreneta ens protegeix, cap cotxe podrà contra nosaltres, i tal dit tal fet, Sant Fost, i cap a Montornés, aqui si que ja és negre nit i agafem pel riu amb el frontal de l´Eudald, Montmeló, Granollers, Canovelles, pel passeig, donem les indicacions pertinents a una familia que està perduda tot i portar tom tom per arribar a mataró, igual aquell tom tom estava igual d´esvalotat que el gps del rafa després del "front flip" ves a saber, ens despedim de l´Eudald que marxa cap a casa seva, ens cedeix generosament el frontal que desde aquestes lineas ja aprofito i li dic " ja l´has vist prou" i enfilem cap a casa el Xavi, no sense que aquest durant tot el camí ens comenti lo cuit que va, jo em preocupo perquè pedalo que semblo amenerat, anar girant el canell per enfocar-los amb el frontal o per enfocar enrera pels cotxes que ens adelentaven, em despedeixo del Xavi i d´en Fran, el Xavi m´unta la cadena per poder arribar a casa sense tanta música extra i última apretada fins a casa per estirar les cames , són les 21.00h . En resum: un dia esplendit sense núvols i unes vistes acollonants, bona companyia i molt molt de riure, uns 115 km de Btt. Publicat per Marc Massaguer (http://www.ebismarc.blogspot.com/).