Aque
sta história va començar un fred dia de novembre en el qual la meva dona ja embarassada i jo vam decidir pujar al Monestir de Montserrat a donar un passeig , i pobre de mi que se’m va acudir de fer la promesa de que si el meu fill em sortia nen i teníem un part relativament tranquil, jo faria la Travessa Matagalls-Montserrat.
Desprès de molt batallar aconsegueixo convèncer al meu company de batalles, l’ Eudald per que m’acompanyi, el tiu es va fer de rogar però jo se que en el fons a ell li agraden aquest tipos de reptes, ell es una persona que no s’arronsa per res i afrontara aquest repte amb les mateixes ganes que jo.
Doncs dit i fet son les 7 del matí segurament els nervis inconscientment no em deixen dormir, i hem llevo ben d’hora, decideixo passar el matí despert preparant els detalls d’última hora. A mig matí rebo una trucada de l’Eudald per telefon: ‘noi ara si que ho tenim a sobre’ sincerament als dos ens tremolen les cames de pensar que ens queden 83,5 km per davant 'non stop'.
Arriben les 16:30 hores de la tarda i sortim de casa meu direcció collformic, a les 18:32 tenim l’hora de sortida, i allà estàvem tots dos clavats amb uns nervis ‘de aquí te espero’.
18:32 hores prenem la sortida amb molta tranquil.litat, gairabé no passem ningú, tot el contrari,.l’Eudald contínuament es queixa de que hauriem d’incrementar el ritme i jo no em canso de dir-li que tranquil que aquí no cal corre ja que el temps possa a cadascu al seu lloc.
00:00 hores efectiva
ment, el que havia parlat anteriorment amb l'Eudald s'havia complert a la perfecció, acabàvem d'arribar al primer avituallament desprès de recórrer 31km i allò semblava un camp de batalla, gent per terra queixan-se dels peus uns altres al marge mig adormits...Nosaltres desprès d'una petita aturada decidim continuar i fins i tot ens permetem el luxe d'incrementar el ritme, però al poc temps apareix la son, una cosa amb la que no hi comptaven i que a mi personalment em va afectar molt i fins i tot em fa baixar de velocitat considerablement. Parlo amb l'Eudald de que tinc la virtut de caminar amb els ulls tancats i en acabar d'explicar-li caic 
d'esquenes com si fos un sac de patates, m'aixeco de sobte i exclamo: 'hosti se m'ha passat la son de cop'.
Arribem a Sant Llorenç de Savall ja portem 45km aquest es l'avituallament psicològic, ens mirem tots dos i ens preguntem a l'hora:si ens trobem bé i si les sensacions son bones per continuar. Pues clar que continuem! em vingut per acabar encara que ens deixem la vida tots dos, ens fem un tip de menjar: Sandwich, codony, CocaCola, pomes, etc... I no decidim marxar fins que no estem amb l'estomac ben ple.Arranquem amb un ritme frenètic i no parem de passar gent, mirem el GPS i si continuem amb aquest ritme acabarem la travessa molt a pr
op de les 16 o 17 hores en total, es un temps fantàstic contan que no em entrenat gens i que es la primera vegada que la fem. Entre pujada i pujada no parem de rebre trucades al mòbil que ens motiven a anar encara més ràpids.
sta história va començar un fred dia de novembre en el qual la meva dona ja embarassada i jo vam decidir pujar al Monestir de Montserrat a donar un passeig , i pobre de mi que se’m va acudir de fer la promesa de que si el meu fill em sortia nen i teníem un part relativament tranquil, jo faria la Travessa Matagalls-Montserrat.
Desprès de molt batallar aconsegueixo convèncer al meu company de batalles, l’ Eudald per que m’acompanyi, el tiu es va fer de rogar però jo se que en el fons a ell li agraden aquest tipos de reptes, ell es una persona que no s’arronsa per res i afrontara aquest repte amb les mateixes ganes que jo.
Doncs dit i fet son les 7 del matí segurament els nervis inconscientment no em deixen dormir, i hem llevo ben d’hora, decideixo passar el matí despert preparant els detalls d’última hora. A mig matí rebo una trucada de l’Eudald per telefon: ‘noi ara si que ho tenim a sobre’ sincerament als dos ens tremolen les cames de pensar que ens queden 83,5 km per davant 'non stop'.
Arriben les 16:30 hores de la tarda i sortim de casa meu direcció collformic, a les 18:32 tenim l’hora de sortida, i allà estàvem tots dos clavats amb uns nervis ‘de aquí te espero’.
18:32 hores prenem la sortida amb molta tranquil.litat, gairabé no passem ningú, tot el contrari,.l’Eudald contínuament es queixa de que hauriem d’incrementar el ritme i jo no em canso de dir-li que tranquil que aquí no cal corre ja que el temps possa a cadascu al seu lloc.
00:00 hores efectiva
ment, el que havia parlat anteriorment amb l'Eudald s'havia complert a la perfecció, acabàvem d'arribar al primer avituallament desprès de recórrer 31km i allò semblava un camp de batalla, gent per terra queixan-se dels peus uns altres al marge mig adormits...Nosaltres desprès d'una petita aturada decidim continuar i fins i tot ens permetem el luxe d'incrementar el ritme, però al poc temps apareix la son, una cosa amb la que no hi comptaven i que a mi personalment em va afectar molt i fins i tot em fa baixar de velocitat considerablement. Parlo amb l'Eudald de que tinc la virtut de caminar amb els ulls tancats i en acabar d'explicar-li caic 
d'esquenes com si fos un sac de patates, m'aixeco de sobte i exclamo: 'hosti se m'ha passat la son de cop'.
Arribem a Sant Llorenç de Savall ja portem 45km aquest es l'avituallament psicològic, ens mirem tots dos i ens preguntem a l'hora:si ens trobem bé i si les sensacions son bones per continuar. Pues clar que continuem! em vingut per acabar encara que ens deixem la vida tots dos, ens fem un tip de menjar: Sandwich, codony, CocaCola, pomes, etc... I no decidim marxar fins que no estem amb l'estomac ben ple.Arranquem amb un ritme frenètic i no parem de passar gent, mirem el GPS i si continuem amb aquest ritme acabarem la travessa molt a pr
op de les 16 o 17 hores en total, es un temps fantàstic contan que no em entrenat gens i que es la primera vegada que la fem. Entre pujada i pujada no parem de rebre trucades al mòbil que ens motiven a anar encara més ràpids.
Son poc més de les 8 hores del matí, estem a la casa nova de l'Obac, portem 14hores caminant i 66 kilòmetres estem molt motivats perquè de moment el ritme que portem es molt bó, parem a fer una foto i seguim caminant per un corriol de baixada que ens portara a Vacarisses.
Incomprensiblement ens enfonsem de mala manera, jo començo amb problemes als genolls i l'Eudald sembla que te una petita contractura a l'esquiotivial, afluixem el ritme fins arribar al següent avituallament, allà jo faig el meu primer camvi de mitjons i l'Eudald es possa una crema antiinflamatòria a la cama, sembla que tot esta bé i decidim continuar.
So
n les 13:30 hores arribada a Monistrol de Montserrat, em perdut tot el que havíem recuperat fins al kilòmetre 66, hem tardat gairabé 5 hores per fer menys de 20 kilòmetres, físicament no estem del tot malament però ja començem a estar cansats psicologicament i tenim ganes d'arribar. Parem a veure aigua a una font del poble i tot seguit encarem l'última pujada, 4 kilòmetres amb un desnivell d'uns 700 metres aproximadament.
Portem 20 hores caminant i per fi arribem al Monestir de Montserrat, fins i tot ens permetem el luxe d'esprintar a les últimes escales fins arribar al monestir, allà ens espera la meva dona Helena, el meu fill Nil i els meus sogres Lluís i Satur.
Incomprensiblement ens enfonsem de mala manera, jo començo amb problemes als genolls i l'Eudald sembla que te una petita contractura a l'esquiotivial, afluixem el ritme fins arribar al següent avituallament, allà jo faig el meu primer camvi de mitjons i l'Eudald es possa una crema antiinflamatòria a la cama, sembla que tot esta bé i decidim continuar.
So
n les 13:30 hores arribada a Monistrol de Montserrat, em perdut tot el que havíem recuperat fins al kilòmetre 66, hem tardat gairabé 5 hores per fer menys de 20 kilòmetres, físicament no estem del tot malament però ja començem a estar cansats psicologicament i tenim ganes d'arribar. Parem a veure aigua a una font del poble i tot seguit encarem l'última pujada, 4 kilòmetres amb un desnivell d'uns 700 metres aproximadament.
Portem 20 hores caminant i per fi arribem al Monestir de Montserrat, fins i tot ens permetem el luxe d'esprintar a les últimes escales fins arribar al monestir, allà ens espera la meva dona Helena, el meu fill Nil i els meus sogres Lluís i Satur.
VA PER TU NIL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
A estat una experiència inoblidable, em passat moments de molt riure i només ens queda agraïr a tots els que ens han anat motivant amb les seves trucades al mòbil durant la travessa.
Molt agraïts a: Judith, Carles Palacios, Laura Franco, Anna Alfaras, Helena Mesón, Jordi Riera, Marc Massaguer, Fran Gallardo i Joan Portet.
http://www.tv3.cat/3alacarta/video.htm?ID=160180788
Publicat per Xavi Franco.
