Via Ferrata Baumes corcades - Cim Puigsagordi 972m.

Avui toca fer quelcom diferent pengem les bambes de trekking i deixem la bici de montanya al garatge ens posem els arnesos i cap a Centelles. Sortim a les 8:00 h. de casa i fem l'aproximació amb cotxe i el deixem a uns 100 metres de la casa de colonies Mas Banyeres ens cordem els arnesos i caminem fins a una pista que trobrem a l'esquerra, direcció sud: unes marques grogues ens indiquen tot el camí. A la dreta viem un inhòspit cercle de xipresos anomenat “El cercle de les bruixes”. Més endavant el camí gira a la dreta i trobem el queixal corcat, una pedra curiosa plena de forats. Continuem fins al peu del Quicarell on trobem les primeres instal·lacions de la ferrata. En l'ascens es gaudeix de la vista de tota la plana de Vic, protegida pel castell de Tona. Si mireu cap al nord, hi veureu els Pirineus Orientals, Puigmal, Canigó, les Guilleries i el Collsacabra; davant del Turó, el massís del Montseny i el castell de Tagamanent; i al sud, els maravellosos Cingles de Bertí. A mitja pujada una vegada passat el pont tibetà ens trobem amb una simpàtica cabra. El descens transcorre per un camì, molt ben assenyalat amb marques vermelles i en menys de 45 minuts ja estavem al cotxe.

Publicat per Xavi Franco.

Els Gitanos!!!!!!!!!!!

A les 16:00 hores havia quedat amb els "2 gitanos" L´Eudald i en Xavi, amb en Xavi com aquell qui diu va ser amb el que vaig començar a "patir" això del mountainbike, a perdren´s amb el gps, a fer rutes que no podiem ni tornar a casa, les primeres pedalades populars on tot el nerviosisme era en no fer últim " I NÒS MAKU XÒ? " i l Eudald, un paio multiaventura que porta tota la vida damunt d´una bici i que desde el 1er dia ens va deixar clar que nosaltres en això de la bici mai seríem res...

Font dels Gitanos, definitivament hem trobat la seva font!

Passo a buscar el Xavi, sortim de Sta. Eulàlia, cap a l´Ametlla i la Garriga, allà trobem l´Eudald estirant i decidim pujar cap a Sant Cristòfol però fent una variant, pels il.legals de la zona, dir que si quan arribes a la corba de dretes que hi ha la torre d´alta tensió agafes el camí que segueix recte, hi ha un tram de no se quants km... a mi se'm va fer bastant etern de platillo i més platillo, que va a sortir a la creu que hi ha entre Figaró i St. Cristòfol. A la 1era pujada peu a terra perque de tant fang com duia del diumenge no entrava el plat petit ni volguent, altres posaven el peu a terra pq el pulsometre no se si amb la calor o que coi era marcava puntes de 203 ppm.

Anem pujant, l´Eudald una corba per davant de mi sempre, sobrat com de costum vaja, jo anar fent i acosant moltíssim la calor d´aquest primer dia d´estiu, quina xafugor! uffffffff i el Xavi. Bueno més enfeinat per allà darrera. En la pista estreta trobem una agent forestal de prou bon veure, li fem la broma que anem 2 perquè ella s´aparta i que el tercer no cal que l´esperi que en té per estona. Un cop coronat, l´Eudald diu que ha d´acompanyar a la dona a buscar unes ulleres així que després de la revisió de pulsometres: Eudald Màxima de 176, Marc Màxima de 185, Xavi Mitjana de 176 i màxima de 203. Fem la conya de que el Xavi porta la mateixa mitjana que les màximes de l´Eudald, el tio és d´aquells que puja "dalt del cim amb el cor alegre... tal com diu la cançó". Baixem cap a Figaró, han passat amb una màquina i no està la cosa per còrrer molt, a baix fem aigua a la font dels Gitanos, deixem l´Eudald que marxa per la C-17 i en Xavi i jo pujem per Figaró cap a cal Oliveres i per camins fins a Puiggraciós, ens tornem a trobar l´agent rural amb el tot terreny deu pensar que estem ben tronats perquè amb la calor que fa només ens veu pujant per les rampes més dures de la zona. Al final uns 40 km prou durs. Publicat per Marc Massaguer (http://www.ebismarc.blogspot.com/)

La cuita el sol

La Cuita El Sol és una cursa d’alta muntanya, basada en el conte d’en Pep Coll “L’home que corria més que el sol”. Mai se sap si les històries d’en Pep són llegendes, o recullen la “veritat” dels padrins pallaresos o són fruit del trobador de Pessonada. I com que la descripció geogràfica no enganya, ens imaginem que aquell llegendari Malpui és avui Àreu. Es tracte de sortir de la plaça major d’Àreu just quan es pon el sol i arribar dalt del Monteixo abans de que t’atrapi l’ombra. És un desnivell de 1685 metres amb una distància de 3500. Ja us podeu imaginar com és la pujada, és la cursa més dura que he fet mai, molt dura.

Aquesta vegada no he pogut enrredar al Xavi, ja que té que ser pare dintre de pocs dies i no ha volgut arriscar. M’acompanya el Carles, un bon amic dur de pelar amb això de correr. Aquest estiu ens estem preparant bastant bé, ens fem un fart de pujar Matagalls, la Trona, Tagamanent…….. ja que és el tercer any que participem i tenim ganes de fer un bon paper. A les 17:00 hores començem escalfar pels carrers d’Àreu, quin ambient que hi ha! No vull ni mirar cap el Monteixo per no veure la pujada que m’espera, fem els últims estiraments i anem cap a la plaça!. Ens coloquem molt endavant i fem la conya que si ens adormim a la sortida ens passaran per sobre com un ramat de xais. A les 17:30 sortida!!!!!! No vull sortir gaire fort, queda molta pujada i no vull fotre un pet abans d’hora, aixi que els primers 15 minuts m’ho agafo en calma. Com puja! Només veig els peus del paio que tinc davant. El Carles el porto darrera, ben enganxat. Hem trobo molt bé i decideixo apretar una mica més, ja sento el pulsometre que pita, 190 ppm. però amunt que fa una pujadeta………… Ja sento l’Albert, el germà del Carles que avui fa de fotògraf, vinga nano amunt amunt fota-li canya! Vaig tan ofegat que no li puc dir res. Segueixo amunt a tope, ja veig l’avituallament, això vol dir que estic a la meitat, Aquí el terreny no és tant dret, però només dura uns metres. Al moment ja hi tornem a ser, vinga pujada, i dreta de nasos. No és veu el cim, ja que hi ha bastanta boira. Em passa un noi que va bastant fort i com que ja queda poc decideixo enganxar-m’hi. Ja se sent la gent com anima els corredors que arriben, últim esforç i ja arribo! Paro el crono amb 1:16:58, estic molt content, ja que he baixat el meu propi temps dels altres anys. Quin fred que fot! Hem posso el paravent per esperar el Carles que arriba al cap d’un moment. Fem la baixada a tota llet, i per no perdre el costum anem dient: 'piernas duras, piernas duras'. Al cap d’una estona ja veig el Carles que hem porta molta distància, com baixa el tiu! Sembla que porti foc al cul! M’indica una dreçera, i burro de mi que l’hi faig cas, quina llet que hem fotu! ara si que baixo ràpid, però rodolant com si fos una pilota. Arribem al poble d’Àreu sans i estalvis, allà ens esperen les nostres xicotes i comentem la jugada. Publicat per Eudald Montasell.