La cuita el sol

La Cuita El Sol és una cursa d’alta muntanya, basada en el conte d’en Pep Coll “L’home que corria més que el sol”. Mai se sap si les històries d’en Pep són llegendes, o recullen la “veritat” dels padrins pallaresos o són fruit del trobador de Pessonada. I com que la descripció geogràfica no enganya, ens imaginem que aquell llegendari Malpui és avui Àreu. Es tracte de sortir de la plaça major d’Àreu just quan es pon el sol i arribar dalt del Monteixo abans de que t’atrapi l’ombra. És un desnivell de 1685 metres amb una distància de 3500. Ja us podeu imaginar com és la pujada, és la cursa més dura que he fet mai, molt dura.

Aquesta vegada no he pogut enrredar al Xavi, ja que té que ser pare dintre de pocs dies i no ha volgut arriscar. M’acompanya el Carles, un bon amic dur de pelar amb això de correr. Aquest estiu ens estem preparant bastant bé, ens fem un fart de pujar Matagalls, la Trona, Tagamanent…….. ja que és el tercer any que participem i tenim ganes de fer un bon paper. A les 17:00 hores començem escalfar pels carrers d’Àreu, quin ambient que hi ha! No vull ni mirar cap el Monteixo per no veure la pujada que m’espera, fem els últims estiraments i anem cap a la plaça!. Ens coloquem molt endavant i fem la conya que si ens adormim a la sortida ens passaran per sobre com un ramat de xais. A les 17:30 sortida!!!!!! No vull sortir gaire fort, queda molta pujada i no vull fotre un pet abans d’hora, aixi que els primers 15 minuts m’ho agafo en calma. Com puja! Només veig els peus del paio que tinc davant. El Carles el porto darrera, ben enganxat. Hem trobo molt bé i decideixo apretar una mica més, ja sento el pulsometre que pita, 190 ppm. però amunt que fa una pujadeta………… Ja sento l’Albert, el germà del Carles que avui fa de fotògraf, vinga nano amunt amunt fota-li canya! Vaig tan ofegat que no li puc dir res. Segueixo amunt a tope, ja veig l’avituallament, això vol dir que estic a la meitat, Aquí el terreny no és tant dret, però només dura uns metres. Al moment ja hi tornem a ser, vinga pujada, i dreta de nasos. No és veu el cim, ja que hi ha bastanta boira. Em passa un noi que va bastant fort i com que ja queda poc decideixo enganxar-m’hi. Ja se sent la gent com anima els corredors que arriben, últim esforç i ja arribo! Paro el crono amb 1:16:58, estic molt content, ja que he baixat el meu propi temps dels altres anys. Quin fred que fot! Hem posso el paravent per esperar el Carles que arriba al cap d’un moment. Fem la baixada a tota llet, i per no perdre el costum anem dient: 'piernas duras, piernas duras'. Al cap d’una estona ja veig el Carles que hem porta molta distància, com baixa el tiu! Sembla que porti foc al cul! M’indica una dreçera, i burro de mi que l’hi faig cas, quina llet que hem fotu! ara si que baixo ràpid, però rodolant com si fos una pilota. Arribem al poble d’Àreu sans i estalvis, allà ens esperen les nostres xicotes i comentem la jugada. Publicat per Eudald Montasell.