El Carles surt com un coet i arriba amb 40 minuts, jo 42.
BON ANY NOU A TOTHOM!!!!!!!!!!!!!!
Publicat per Eudald Montasell
Cargando
divendres, 31 de desembre del 2010
Sant Silvestre 2010
Estem a punt de deixar enrere el 2010 i començar el 2011.
Què ens tindrà preparat aquest nou any? segur que moltes coses bones i dolentes, alegries i tristesa, és tot un misteri..................
Com que no hi ha millor manera d'acomiadar l'any que fent esport, toca fer la Sant Silvestre de Canovelles amb el Carles. A les 11 en punt, sota una pluja molt fina, ens posem en marxa per completar els 10 kms el més ràpid possible.
El Carles surt com un coet i arriba amb 40 minuts, jo 42.
BON ANY NOU A TOTHOM!!!!!!!!!!!!!!
El Carles surt com un coet i arriba amb 40 minuts, jo 42.
BON ANY NOU A TOTHOM!!!!!!!!!!!!!!
dimarts, 28 de desembre del 2010
Segons un fragment del poema de Joan Fort dedicat al Puigsacalm:
...
Abans d'arribar a Olot
bé venint de Santa Pau
o de cap a Camprodon,
sempre es veu el Puigsacalm
vigilant com un al·lot
els mil verds d'aquesta vall
cobert amb capa de neu
o bé d'un verd esclatant.
...
Crec que millor no es pot definir les sensacions que transmet aquesta muntanya de la Garrotxa, tant pels que passegen als voltats d'ella o com pels que s'atreveixen a pujar-la entre els seus meravellosos boscos de fagedes.
Seduïts per les vistes que ens ha ofert el Puigsacalm continuem cap al nord i ens dirigim al Puig dels llops, un bon mirador on podem apreciar l'escarpadíssima vessant est del Puigsacalm i una cinglera que baixa de cop fins a Joanetes. Tornem per on hem vingut.
Sembla que ens em quedat amb ganes d'allargar la jornada, volem gaudir de les panoràmiques que de ben segur ens oferirà el cim de Bellmunt i sense temps ni per fer estiraments agafem el cotxe i ens dirigim direcció Sant Pere de Torelló, davant mateix del cementiri comencem a ascendir aquesta meravellosa muntanya que des de el punt més alt, el seu Santuari vigila sense descans la comarca d'Osona.
...
Abans d'arribar a Olot
bé venint de Santa Pau
o de cap a Camprodon,
sempre es veu el Puigsacalm
vigilant com un al·lot
els mil verds d'aquesta vall
cobert amb capa de neu
o bé d'un verd esclatant.
...
Crec que millor no es pot definir les sensacions que transmet aquesta muntanya de la Garrotxa, tant pels que passegen als voltats d'ella o com pels que s'atreveixen a pujar-la entre els seus meravellosos boscos de fagedes.
Seduïts per les vistes que ens ha ofert el Puigsacalm continuem cap al nord i ens dirigim al Puig dels llops, un bon mirador on podem apreciar l'escarpadíssima vessant est del Puigsacalm i una cinglera que baixa de cop fins a Joanetes. Tornem per on hem vingut.
Sembla que ens em quedat amb ganes d'allargar la jornada, volem gaudir de les panoràmiques que de ben segur ens oferirà el cim de Bellmunt i sense temps ni per fer estiraments agafem el cotxe i ens dirigim direcció Sant Pere de Torelló, davant mateix del cementiri comencem a ascendir aquesta meravellosa muntanya que des de el punt més alt, el seu Santuari vigila sense descans la comarca d'Osona.
Publicat per: X. Franco.
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Per fí ha arribat el gran dia ja estem instal•lats a Bagà, son les 18:00 hores de la tarda i ja em passat a recollir els dorsals, a les 20:00 hores hi ha briefing, allà ultimarem detalls i a descansar fins al dissabte.
Aquest any la cursa motiva de manera especial, ja que compta amb un bon número de corredors professional del món del Trail.
Tot el poble de Bagà esta de gom a gom de gent i es respira un ambient increïble, fins i tot els corredor més modestos com nosaltres ens sentim tractats com si fossin professionals.
La veritat es que un 10 per a l'organització no falta cap detall i el poble esta totalment implicat desde el primer a l'últim segon de la cursa.
Dissabte 10:00 hores: 650 valents farem front al repte de córrer 85 quilòmetres amb un desnivell acumulat de més de 12.000 metres i a l’impressionant paisatge del Parc Natural del Cadí-Moixeró, per a tots el corredor suposarà un repte esportiu i de superació personal, d'això no hi ha cap dubte.
Només donar el tret de surtida commencen les dificultats, hem de salvar 1.700 m de desnivell positiu en poc més de 13,5 kilómetres.
Una cop hem arribat al refugi del niu de l'aliga (2.520m.) ens toca descendir un bon grapat de metres i guardar forces per una cursa que es preveu ben i ben dura.
Som concients de que per molt que correm, tard o d'hora ens agafara la nit i allà el baixon psicológic sera important, però no ens importa: estem preparats i a aquestes alçades de cursa ja sabem que la línea d'arrivada cada cop esta més a prop.
El Balanç ha estat positiu tots dos hem acabat amb éxit i ara ja estem donant-li voltes a quin serà el pròxim repte.
Aqui teniu la classificació, tenint en compte que a la surtida n'hi havia 650 valents la cosa no anat tant malament. No creieu?
Publicat per Xavi Franco.
dimarts, 3 d’agost del 2010
Massis del Vignemale - Petit Vignemale - Pic Longue - Pic du Clot de la Hount - Cerbillona - Pic Central i Montferrat.
Són les 3:30 hores del matí quan sortim de casa direcció Gavarnie, és allà mateix on agafem la pista que ens portarà fins a la presa de la Vall d’ossue.
Durant el viatge de cotxe passem pels mítics ports de muntanya del Tour de França: El Col d’Aspin i Tourmalet. Impressionant la quantitat de ciclistes de tota mena que ens trobem pel camí.
Els plans durant aquets dos dies és gaudir al màxim del massís del Vignemle i fer cinc o sis tres mils que ens oferiran unes panoràmiques i unes sensacions segurament inoblidables.
Són les 11:15 hores del matí quan comencem a remuntar alçada direcció Refuge de Bayssellance. Allà tenim pensat fer Vivac durant dos nits.
Quan s’escriu sobre el Vignemale, es obligatori parlar d’un noble i excèntric home: el Comte Henry Russell. Aquest extravagant muntanyenc va viure un autèntic idil•li amb aquesta muntanya.
Pujant ens trobem amb les coves Bellevue (2.420 m.) les primeres coves que va manar construir el Comte Russell, són realment increïbles, fins i tot tenen portes!!!!.
La pujada es fa molt còmode i en poc menys de 2 hores i ¾ estem al refugi; instal•lat a 2.651 metres d’alçada, muntem la tenda, fem un petit piscolabis i tot seguit ens preparem per fer el primer cim del dia el Petit Vignemale (3.032 m).
Des de dalt el Petit Vignemale es veuen molt a la bora el Piton Carré i la punta Chausenque dos tres mils més que decidim intentar conquerir però que per qüestions de temps i per la dificultat de la seva aresta decidim descartar.
Són les 19:00 hores quan ja estem instal•lats a la tenda preparant el sopar i en aquell moment per sorpresa ens trobem amb Javier Mascarell i Susana. Ells personalment no ens coneixien però nosaltres som uns fervents seguidors de la seva web: http://www.maskarell.org/ i admiradors de la seva forma de fer alpinisme, des de aquest blog salutacions i esperem trobar-nos de nou.
Segon dia: 6:00 hores del matí, sembla que avui tindrem un bon dia i ens deixarà aprofitar-lo al màxim. Esmorzem, preparem les motxilles d’atac amb tot el material necessari i ens dirigirem cap el glacial del Vignemale emulant al Comte en moltes de les seves ascensions al Pic Longue.
Cada pas que donem no podem evitar mirar enrere, guanyem alçada molt ràpidament i això ens fa gaudir d'unes panoràmiques difícils de descriure per la seva bellesa.
Bocabadats pels paisatges ens passem de llarg del Pic Longue i arribem fins el coll de Cerbillona i des de allà mateix decidim atacar al primer tres mil del dia: Pic du Clot de la Hount (3.289 m.).
Tornem a baixar per la cresta fins al Coll de Cerbillona de nou, parem a fer un aperitiu i desfem un tros de glacial fins arribar als peus del que diuen el sostre del Pirineu francès.
Decidim deixar motxilles als peus de la muntanya i sense pausa pugem darrera un grup de francesos que anaven repassant la història del Sr. Russell el qual va fer 33 ascensions al massís del Vignemale. Va passar 150 nits, 1 al cim del Pique Longue, 2 al coll de Cerbillona i 147 a les seves coves. A pocs metres d’arribar al cim parem a veure l’última cova. Henry va manar construir 7 grutes: 3 grutes justament a ran del glacial, 3 més, metres més avall i una última que estava situada a pocs passos del cim. Era tal la passió que processava aquest comte pel Pic Longue que va manar construir una columna de pedres de varis metres amb l’objectiu de què el Vignemale arribés als 3.300 metres d’alçada. De poc li va servir el gran esforç ja que poc desprès una forta tempesta elèctrica va tirar a terra la columna, tornant-li a la muntanya la seva alçada original.
Un cop a dalt del Pique Longue du Vignemale (3.298 m.) tenim unes panoràmiques de 360º realment boniques, però fa un fred que pela, fem la foto de rigor i baixem en un tres i no res fins al Glacial.
Ja portem dos tres mils i encara tenim fam de cims, encarem un dels tres mils més fàcils de la zona el Cerbillona (3.247 m.). Allà ens trobem amb uns Valencians molt simpàtics que ens fan la foto i tot seguit ens dirigim al quart tres mil de la jornada.
Descendim pel Col de Lady Lyster per desprès guanyar una mica de desnivell, ja estem al Pic Central (3.235 m.), i ja van quatre.
Allà ens trobem a una colla de Vascos que ens conviden a fer el Cinquè tres mil del dia el Montferrat i nosaltres impressionats per la seva aresta accepten amb molt de gust la seva invitació.
Potser és una de les crestes més impressionants que hem fet mai a la nostre vida, comporta estar molt concentrat per passar-la, no val badar. Però sense cap dubte la faria una i mil vegades, si estàs segur de tu mateix val la pena assumir el risc, perquè s’experimenten unes sensacions úniques.
I amb el Montferrat a la butxaca i els seus 3.219 metres diem adéu a aquesta aventura Francesa. Ara queda descendir el glacial per tornar al refugi, dormir al Bivac i preparar-nos per al camí de tornada.
Publicat per: Xavi Franco.
Durant el viatge de cotxe passem pels mítics ports de muntanya del Tour de França: El Col d’Aspin i Tourmalet. Impressionant la quantitat de ciclistes de tota mena que ens trobem pel camí.
Els plans durant aquets dos dies és gaudir al màxim del massís del Vignemle i fer cinc o sis tres mils que ens oferiran unes panoràmiques i unes sensacions segurament inoblidables.
Són les 11:15 hores del matí quan comencem a remuntar alçada direcció Refuge de Bayssellance. Allà tenim pensat fer Vivac durant dos nits.
Quan s’escriu sobre el Vignemale, es obligatori parlar d’un noble i excèntric home: el Comte Henry Russell. Aquest extravagant muntanyenc va viure un autèntic idil•li amb aquesta muntanya.
Pujant ens trobem amb les coves Bellevue (2.420 m.) les primeres coves que va manar construir el Comte Russell, són realment increïbles, fins i tot tenen portes!!!!.
La pujada es fa molt còmode i en poc menys de 2 hores i ¾ estem al refugi; instal•lat a 2.651 metres d’alçada, muntem la tenda, fem un petit piscolabis i tot seguit ens preparem per fer el primer cim del dia el Petit Vignemale (3.032 m).
Des de dalt el Petit Vignemale es veuen molt a la bora el Piton Carré i la punta Chausenque dos tres mils més que decidim intentar conquerir però que per qüestions de temps i per la dificultat de la seva aresta decidim descartar.
Són les 19:00 hores quan ja estem instal•lats a la tenda preparant el sopar i en aquell moment per sorpresa ens trobem amb Javier Mascarell i Susana. Ells personalment no ens coneixien però nosaltres som uns fervents seguidors de la seva web: http://www.maskarell.org/ i admiradors de la seva forma de fer alpinisme, des de aquest blog salutacions i esperem trobar-nos de nou.
Segon dia: 6:00 hores del matí, sembla que avui tindrem un bon dia i ens deixarà aprofitar-lo al màxim. Esmorzem, preparem les motxilles d’atac amb tot el material necessari i ens dirigirem cap el glacial del Vignemale emulant al Comte en moltes de les seves ascensions al Pic Longue.
Cada pas que donem no podem evitar mirar enrere, guanyem alçada molt ràpidament i això ens fa gaudir d'unes panoràmiques difícils de descriure per la seva bellesa.
Bocabadats pels paisatges ens passem de llarg del Pic Longue i arribem fins el coll de Cerbillona i des de allà mateix decidim atacar al primer tres mil del dia: Pic du Clot de la Hount (3.289 m.).
Tornem a baixar per la cresta fins al Coll de Cerbillona de nou, parem a fer un aperitiu i desfem un tros de glacial fins arribar als peus del que diuen el sostre del Pirineu francès.
Decidim deixar motxilles als peus de la muntanya i sense pausa pugem darrera un grup de francesos que anaven repassant la història del Sr. Russell el qual va fer 33 ascensions al massís del Vignemale. Va passar 150 nits, 1 al cim del Pique Longue, 2 al coll de Cerbillona i 147 a les seves coves. A pocs metres d’arribar al cim parem a veure l’última cova. Henry va manar construir 7 grutes: 3 grutes justament a ran del glacial, 3 més, metres més avall i una última que estava situada a pocs passos del cim. Era tal la passió que processava aquest comte pel Pic Longue que va manar construir una columna de pedres de varis metres amb l’objectiu de què el Vignemale arribés als 3.300 metres d’alçada. De poc li va servir el gran esforç ja que poc desprès una forta tempesta elèctrica va tirar a terra la columna, tornant-li a la muntanya la seva alçada original.
Un cop a dalt del Pique Longue du Vignemale (3.298 m.) tenim unes panoràmiques de 360º realment boniques, però fa un fred que pela, fem la foto de rigor i baixem en un tres i no res fins al Glacial.
Ja portem dos tres mils i encara tenim fam de cims, encarem un dels tres mils més fàcils de la zona el Cerbillona (3.247 m.). Allà ens trobem amb uns Valencians molt simpàtics que ens fan la foto i tot seguit ens dirigim al quart tres mil de la jornada.
Descendim pel Col de Lady Lyster per desprès guanyar una mica de desnivell, ja estem al Pic Central (3.235 m.), i ja van quatre.
Allà ens trobem a una colla de Vascos que ens conviden a fer el Cinquè tres mil del dia el Montferrat i nosaltres impressionats per la seva aresta accepten amb molt de gust la seva invitació.
Potser és una de les crestes més impressionants que hem fet mai a la nostre vida, comporta estar molt concentrat per passar-la, no val badar. Però sense cap dubte la faria una i mil vegades, si estàs segur de tu mateix val la pena assumir el risc, perquè s’experimenten unes sensacions úniques.
I amb el Montferrat a la butxaca i els seus 3.219 metres diem adéu a aquesta aventura Francesa. Ara queda descendir el glacial per tornar al refugi, dormir al Bivac i preparar-nos per al camí de tornada.
Publicat per: Xavi Franco.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
