Canigó - 2784m.

Cada any milers de pobles del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la flama del Canigó en el marc d’un ritual que s’inicia el cap de setmana anterior a la nit de la berbena de Sant Joan a peus del Canigó. Amb la flama del Canigó s’encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan, la flama esta tot l’any a la cuina de Can Pairal o Castellet de Perpinyà (França). Cada any el 23 de juny el foc surt de Can Castellet per encendre la foguera que es farà al cim de la muntanya del Canigó i desde allà es repartirà per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya nord a l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d’Artes que inspirat per un poema de Verdaguer ‘Canigó’, va agafar l’iniciativa de encendre el primer foc desde el cim de Canigó (2.784m.), aquest costum es va popularitzar molt en la Catalunya nord, gràcies a tradicions i costums i al cercle de juventut de Perpinyà a l’any 1966 l’iniciativa va travessar clandestinament la frontera entre França i Catalunya, i desde aquest mateix any es va anar estenent a tots els territoris del país, fins a tal punt, de que avui dia poques son les ciutats i barris que no encenen fogueres amb la flama del Canigó a la nit de Sant Joan. Es calcula que amb la flama del Canigó, s’encenen unes 30.000 fogueres.

No es Sant Joan però a nosaltres això ens es igual avui en ple agost em decidit pujar El Canigó i son poc més de les 6 de la matinada quant anem amb cotxe direcció Casteil (França) fins el refugi de Marialles, allà comença el camí que ens portara fins el cim del Canigó.

Començem a caminar passades les 9:00 hores, fa un bon dia i sembla que el cami no s’enfila massa. Anem fent i al cap d’una hora parem a fer l’entrepà, ja que el Xavi no para de rondinar que té gana, jo confeso que també estic mort de gana.

A les 10:30 hores passem el refugi Aragó, que esta en mal estat tots dos estem bastant sorpresos de moment no puja gaire i el cami es fa molt agradable.

Cap a les 11:30h arribem al tram de més pendent. El camí fa unes zigues zagues fins que arribem a un coll. Allà surten dos camins i el Xavi hem diu si és el de la dreta, jo no li faig cas i anem recte. Al cap d’una estona veiem que anem malament, ja veig el pobre nano emprenyat com una mona “ casum la puta, que t’he dit que...!!!! , com que no m’escoltes mai !!!!!!!!!!!!” .

Desprès de perdre mes d'un hora pujant aproximadament 250 metres de desnivell inutils, anem enrrera un bon troç fins a trobar el camí que ens porta fins a la xemeneia que hi ha sota del cim.

S'ha girat el dia, puja la boira i fa un fred que pela, ens equipem amb maniga llarga, guardem els pals i grimpem poc meny de 100 metres de desnivell a les 13:30 hores ja som a dalt.

Deu nido la gent que hi ha, la boira està pujant i ens priva de veure les bones vistes que es presopossa que hi han, comentem la pujada amb 2 parelles força simpatiques de Roses i menjem una barreta, decidim no estar gaire al cim hi ha molta gent i es bastant agoviant ens fem la foto amb la senyera, que sempre ens acompanya, baixem pel mateix itinerari i anem planejant de mica en mica la pròxima aventura.

Un cim que els dos teniem ganes de fer, maco i fàcil, però el més important és que ens ho hem passat molt bé i em engreixat amb un cim més el nostre curriculum.

Publicat per Eudald Montasell.

La Mola - 1.104m

Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol.licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal.lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, davant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició: Podien situar-se on volguessin, peró que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sende travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada. Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge.

Ja fa temps que voliem anar a fer la Mola, sentiem curiositat per aquesta muntanya, potser per la forma que te, o perquè tant el Xavi com jo la veiem cada dia desde casa, no ho se! Pero voliem pujar-la. Aconsegueixo quedar amb el Xavi no em coincitit en tot l'estiu i sortim de casa seva amb un cotxe nou que s’ha comprat. Tinc que reconeixer que no les tenic totes, ja que sabent com es se m’espera un viatje fins a Matadera a tota llet, segur que el vol provar per l’autopista i posar-lo a tope i cridant “que el rebentooooooooooooooooooooo!. Però no no, sembla que ara que ja es pare de mica en mica va possant seny. Quan aconseguim arribar el lloc on ens diu el nevagador es possa a ploure i una boira baixa bastant espessa, uffffffff quin mal rotllo! Que fem? va anem a esmorçar, que potser més tard això es despeja i podrem pujar. Dit i fet, anem al centre de Matadera, que per cert, quin poble més de mala mort. Trobem una noia bastant simpàtica que ens aconsella un bar per menjar un entrepar.

Ens possem les botes amb un bon apat i tornem al començament del camí. Ara ja no plou però deu nido la boira que hi ha. Anem pujant amb dificultat, ja que hi han diferents corriols, però ens en sortim bastant bé. Amb poc mes de mitja hora ja som a dalt. No podem gauidir de vistes, boira i més boira. Fem una visita al monestir i algunes fotos tot amb moltes preses ja que cauen cuatre gotes i hi ha risc de pluja.

La baixada la fem pel mateix itinerari, però mes divertit que no pas pujar, ja que ara tenim una companyia extra, 6 mules i el 'pallo' que les acompanya. Començem empaitar aquests pobres animals baixada avall, ja us podeu imaginar l’emprenyada que agafa el “muler”. Quin fart de riure! Correm avall a tot drap amb les mules davant, gairebé em trenco la crisma amb una roca, però aconseguim arribar sans i estalvis. Ens hem quedat amb les ganes de tornar-hi per gauidir de millors vistes.

Publicat per Eudald Montasell.