Cada 
any milers de pobles del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la flama del Canigó en el marc d’un ritual que s’inicia el cap de setmana anterior a la nit de la berbena de Sant Joan a peus del Canigó.
Amb la flama del Canigó s’encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan, la flama esta tot l’any a la cuina de Can Pairal o Castellet de Perpinyà (França). Cada any el 23 de juny el foc surt de Can Castellet per encendre la foguera que es farà al cim de la muntanya del Canigó i desde allà es repartirà per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya nord a l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d’Artes que inspirat per un poema de Verdaguer ‘Canigó’, va agafar l’iniciativa de encendre el primer foc desde el cim de Canigó (2.784m.), aquest costum es va popularitzar molt en la Catalunya nord, gràcies a tradicions i costums i al cercle de juventut de Perpinyà a l’any 1966 l’iniciativa va travessar clandestinament la frontera entre França i Catalunya, i desde aquest mateix any es va anar estenent a tots els territoris del país, fins a tal punt, de que avui dia poques son les ciutats i barris que no encenen fogueres amb la flama del Canigó a la nit de Sant Joan.
Es calcula que amb la flama del Canigó, s’encenen unes 30.000 fogueres.
any milers de pobles del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la flama del Canigó en el marc d’un ritual que s’inicia el cap de setmana anterior a la nit de la berbena de Sant Joan a peus del Canigó.
Amb la flama del Canigó s’encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan, la flama esta tot l’any a la cuina de Can Pairal o Castellet de Perpinyà (França). Cada any el 23 de juny el foc surt de Can Castellet per encendre la foguera que es farà al cim de la muntanya del Canigó i desde allà es repartirà per totes les terres catalanes.
La idea va néixer a la Catalunya nord a l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d’Artes que inspirat per un poema de Verdaguer ‘Canigó’, va agafar l’iniciativa de encendre el primer foc desde el cim de Canigó (2.784m.), aquest costum es va popularitzar molt en la Catalunya nord, gràcies a tradicions i costums i al cercle de juventut de Perpinyà a l’any 1966 l’iniciativa va travessar clandestinament la frontera entre França i Catalunya, i desde aquest mateix any es va anar estenent a tots els territoris del país, fins a tal punt, de que avui dia poques son les ciutats i barris que no encenen fogueres amb la flama del Canigó a la nit de Sant Joan.
Es calcula que amb la flama del Canigó, s’encenen unes 30.000 fogueres.
No es Sant Joan però a nosaltres això ens es igual avui en ple agost em decidit pujar El Canigó i son poc més de les 6 de la matinada quant anem amb cotxe direcció Casteil (França) fins el refugi de Marialles, allà comença el camí que ens portara fins el cim del Canigó.
Començem a caminar passades les 9:00 hores, fa un bon dia i sembla que el cami no s’enfila massa. Anem fent i al cap d’una hora parem a fer l’entrepà, ja que el Xavi no para de rondinar que té gana, jo confeso que també estic mort de gana.
A les 10:30 hores passem el refugi Aragó, que esta en mal estat tots dos estem bastant sorpresos de moment no puja gaire i el cami es fa molt agradable.
Cap a les 11:30h arribem al tram de més pendent. El camí fa unes zigues zagues fins que arribem a un coll. Allà surten dos camins i el Xavi hem diu si és el de la dreta, jo no li faig cas i anem recte. Al cap d’una estona veiem que anem malament, ja veig el pobre nano emprenyat com una mona “ casum la puta, que t’he dit que...!!!! , com que no m’escoltes mai !!!!!!!!!!!!” .
Desprès de perdre mes d'un hora pujant aproximadament 250 metres de desnivell inutils, anem enrrera un bon troç fins a trobar el camí que ens porta fins a la xemeneia que hi ha sota del cim.
S'ha girat el dia, puja la boira i fa un fred que pela, ens equipem amb maniga llarga, guardem els pals i grimpem poc meny de 100 metres de desnivell a les 13:30 hores ja som a dalt.
Deu nido la gent que hi ha, la boira està pujant i ens priva de veure les bones vistes que es presopossa que hi han, comentem la pujada amb 2 parelles força simpatiques de Roses i menjem una barreta, decidim no estar gaire al cim hi ha molta gent i es bastant agoviant ens fem la foto amb la senyera, que sempre ens acompan
ya, baixem pel mateix itinerari i anem planejant de mica en mica la pròxima aventura.
ya, baixem pel mateix itinerari i anem planejant de mica en mica la pròxima aventura.
Un cim que els dos teniem ganes de fer, maco i fàcil, però el més important és que ens ho hem passat molt bé i em engreixat amb un cim més el nostre curriculum.
Publicat per Eudald Montasell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada