La Mola - 1.104m

Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol.licitaren al bisbe de Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per instal.lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe, davant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no obstant això, una sola condició: Podien situar-se on volguessin, peró que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i sende travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova estada. Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge.

Ja fa temps que voliem anar a fer la Mola, sentiem curiositat per aquesta muntanya, potser per la forma que te, o perquè tant el Xavi com jo la veiem cada dia desde casa, no ho se! Pero voliem pujar-la. Aconsegueixo quedar amb el Xavi no em coincitit en tot l'estiu i sortim de casa seva amb un cotxe nou que s’ha comprat. Tinc que reconeixer que no les tenic totes, ja que sabent com es se m’espera un viatje fins a Matadera a tota llet, segur que el vol provar per l’autopista i posar-lo a tope i cridant “que el rebentooooooooooooooooooooo!. Però no no, sembla que ara que ja es pare de mica en mica va possant seny. Quan aconseguim arribar el lloc on ens diu el nevagador es possa a ploure i una boira baixa bastant espessa, uffffffff quin mal rotllo! Que fem? va anem a esmorçar, que potser més tard això es despeja i podrem pujar. Dit i fet, anem al centre de Matadera, que per cert, quin poble més de mala mort. Trobem una noia bastant simpàtica que ens aconsella un bar per menjar un entrepar.

Ens possem les botes amb un bon apat i tornem al començament del camí. Ara ja no plou però deu nido la boira que hi ha. Anem pujant amb dificultat, ja que hi han diferents corriols, però ens en sortim bastant bé. Amb poc mes de mitja hora ja som a dalt. No podem gauidir de vistes, boira i més boira. Fem una visita al monestir i algunes fotos tot amb moltes preses ja que cauen cuatre gotes i hi ha risc de pluja.

La baixada la fem pel mateix itinerari, però mes divertit que no pas pujar, ja que ara tenim una companyia extra, 6 mules i el 'pallo' que les acompanya. Començem empaitar aquests pobres animals baixada avall, ja us podeu imaginar l’emprenyada que agafa el “muler”. Quin fart de riure! Correm avall a tot drap amb les mules davant, gairebé em trenco la crisma amb una roca, però aconseguim arribar sans i estalvis. Ens hem quedat amb les ganes de tornar-hi per gauidir de millors vistes.

Publicat per Eudald Montasell.